La meva Lolita

Antoni Gelonch signava fa poc en aquestes pàgines un dels seus interessants articles setmanals sobre personatges que ha tingut el privilegi de conèixer al llarg d’una vida professional i política intensa, fecunda en contactes i relacions. La meva Dolors Sistac era una elogiosa semblança de l’escriptora lleidatana, que subscric de cap a peus, il·lustrada amb una foto d’una de les últimes aparicions en públic de l’autora de Líriques del silenci i Les cançons de pandero, en el decurs d’una trobada gremial. Hi surt vora el seu vell amic Josep Vallverdú, Pep Coll i un servidor de vostès, trencant per dalt com sempre el diguem-ne skyline o perfil superior de la simpàtica imatge de grup (simpàtica perquè tots hi somriem, de fet qui menys la Sistac, parapetada rere unes ulleres fosques que li donen un aire absent, potser en el fons només fatigat de tanta faramalla, glòria inútil i de la vida en general: no tardaria a morir-se).

Pels llums zenitals del sostre, diria que es tracta d’una sala de la Llotja, edifici estrenat no feia gaire, el gener del 2010. Situo l’escena com a màxim un parell d’anys després, crec que amb motiu de la presentació d’un llibre sobre Lleida en què col·laboràvem una bona colla de prosistes locals, ara soc incapaç de recordar-ne el títol. Sí que he retingut a la memòria, en canvi, paraula per paraula, el diàleg breu però ple de dobles intencions establert amb la Dolors, que de més jove tothom anomenava Lola, i abans Lolita, suposo que sense la connotació atribuïda a aquest diminutiu d’ençà de la cèlebre novel·la de Nabokov, per bé que havia estat –i encara era, ja nonagenària, amb aquells ullassos blaus– una dona molt guapa, cosa que sabia i en gaudia. Tot i considerar-se feminista convençuda, a Temps de llucar confessava que, per damunt dels seus assoliments intel·lectuals i literaris, el que més li havia agradat en aquest món havia sigut fer girar els homes pel carrer.

Acostumats a flirtejar quan coincidíem, el diàleg succint va anar així. Ella: “Vidal, cada cop que et veig penso en una cançó francesa.” Jo: “Espero que sigui Je t’aime, moi nos plus.” Ella: “No, Ma solitude, del Moustaki.” Jo: “Doncs a mi m’evoques Tu me fas tourner la tête, de la Piaf.” Ella: “Què més voldria, noi.” Jo: “Ai, si no fos per la diferència d’edat.” Ella: “Vols dir?” Jo: “I tant, ja soc massa gran per a tu.” Rialles. La bella Lola.