Truquen al timbre

Acabàvem de passar la por de la nostra vida i érem al sofà de casa, recuperant-nos. Tornàvem de passar el cap de setmana i va enganxar-nos l’aiguat del segle a la carretera que va de Terrassa a Manresa. Cues, cotxes entrebancats i carretera tallada just després de passar nosaltres. Un cop a casa, relaxats i tranquils, truquen al timbre. La càmera em mostra un senyor a qui no conec de res. Em diu que es diu Josep i em demana que baixi i l’instint em diu que no, que no ho faci, perquè havíem tingut una mala experiència, però la inèrcia, la cortesia, jo què sé, em fan baixar. Obro i trobo el Josep enretirat uns metres de la meva porta, amb la furgoneta en marxa i la porta del conductor oberta. No en recordo l’aspecte, parla ràpid, a batzegades, i amb prou feines l’entenc. Em diu no sé què de la seva família de Mollerussa i jo no comprenc què coi m’està dient, l’home. Començo a malfiar-me’n, el cap comença a pensar ràpid.

De sobte, en plena verborrea que continuo sense entendre em diu que m’acosti, que vol ensenyar-me alguna cosa que porta a la furgoneta, pel gest que fa. Al rebedor no tinc res per defensar-me, així que faig un pas endavant per demostrar seguretat i control de la situació, per fer-li veure de manera decidida que no tinc por. El cap encara em va més ràpid i miro d’imaginar què podia sortir d’aquell vehicle, si algun altre subjecte estrany, uns aragonesos enfadats, o ves a saber què. El cor a mil i pel cap em passen experiències violentes viscudes de jove, al barri, i ja penso en com donar la primera bufetada, ja fos al Josep, als aragonesos que havien de sortir de la furgoneta o a qui convingués. I les portes van obrir-se i el que s’hi veia eren caixes de fruita amb uns melons d’aspecte estupend, uns préssecs grocs d’aquells de secà que feien pinta de sucosos, i fruites diverses prou ben col·locades. El Josep em recomana els préssecs, tot i que em diu també que les patates són excepcionals, i no se’m va ocórrer res millor per dir-li que el meu sogre feia hort i que teníem de tot. Va acomiadar-se amb una encaixada forta, de pagès, mentre jo entrava a casa pensant en aquella situació de merda i l’escalada subsegüent. Acabava de conèixer el pitjor venedor de fruita de la història, però el Josep havia topat amb el paranoic més estúpid del Pla d’Urgell.