Teatre de poble

La vida cultural i l’associacionisme als pobles és, segons com t’ho miris, massa intensa. Que si la penya del Barça, que si les àguedes, que si els amics de les cigonyes o l’associació micològica “Mossèn Tranca”. Als pobles s’hi fan massa coses i, després, passa el que passa. El filòsof portuguès José Mário dos Santos Mourinho Félix va dir un cop que Catalunya és país de teatre, i tenia raó. Aquesta gran tradició fa que l’amateurisme s’hi hagi lliurat històricament de forma abnegada, amb companyies que omplen els programes de festa major i que treuen de qualsevol urgència aquells regidors locals que són tant incompetents portant casa seva com programant actes culturals. I és aquí on rau el problema, perquè de la mateixa manera que hem tingut consellers de cultura que no eren bons ni per mossegar, tenim als pobles molts equips de govern que tenen tanta bona voluntat com manca de criteri a l’hora de triar l’activitat artística, musical o teatral destinada a l’entreteniment de la clientela. “És que van actuar al poble del costat i em van dir que ho feien molt bé.” “És mestre, però a estones pinta.” “És que l’actriu principal és la cosina de la veïna del meu oncle.” Mira, no. Curra-t’ho una mica, que vas presentar-te a les eleccions i això no és un club de petanca. Encara que no cobris per ser regidor, les coses s’han de fer bé, i si no en saps, queda’t a casa i no emprenyis.

Hi hauria molt a dir sobre algunes companyies de teatre amateurs que volten per la nostra geografia fent bolos. Són gent que surten cansats de treballar, que venen cremats de casa perquè la parella és un moble més de la llar, i que queden dos cops per setmana per assajar amb tot de gent amb la seva circumstància. S’ho passen bé i és inqüestionable que aquest teatre fa saó i és necessari. Ara bé, allò inacceptable és que surtin a l’escenari de qualsevol manera, amb històries insostenibles, projectes mal dirigits i escenografies que semblen l’escala en Hi-Fi dels esquirols de cinquè. Mireu, assageu, munteu sopars i organitzeu passis per a la família i amics, però no ens castigueu amb representacions públiques que no donen el nivell. Preneu l’exemple d’aquells quatre calbs i panxuts del poble que queden els dijous en un magatzem per tocar versions i s’ho fan per ells. No ens tortureu.