Moció per a la galeria

El grup confederal d’Units Podem va anunciar aquest dijous solemnement que ha iniciat els contactes amb altres partits per promoure una moció de censura contra el Govern de Mariano Rajoy, després de les últimes revelacions sobre la corrupció en el si del PP i sobre els intents d’ingerència del partit i del Govern en els diferents poders de l’estat, sobretot el judicial. No va concretar si era una moció amb candidat alternatiu, com requereix la legislació espanyola, ni si l’objectiu era un avançament electoral, però el que sí que va ser immediat és la resposta de la resta dels grups que podrien facilitar la moció, PSOE i Ciutadans, que van explicar que n’havien estat informats un quart d’hora abans de la roda de premsa de Podem i que, evidentment, no donarien suport a una moció que ni tan sols coneixien. La moció de censura és un instrument constitucional que a Espanya s’ha utilitzat relativament poc: sols en dos ocasions i amb resultats molt diferents.

El 1980, Felipe González sortia a la palestra desafiant un Adolfo Suárez en baixa i es presentava com l’alternativa real que es va concretar dos anys després, i va perdre la moció de censura, com estava previst, però va guanyar la batalla de l’opinió pública. El 87 va ser el llavors president del PP, Hernández Mancha, qui va intentar una maniobra similar contra Felipe González amb resultats completament diferents, perquè no va saber embastar una alternativa, va ser aixafat parlamentàriament i va ajudar a consolidar González, mentre el seu lideratge al capdavant del PP es va esvair després de la moció. Què busca ara Pablo Iglesias, que suposadament serà el candidat alternatiu que exigeix la moció encara que aquest dijous no es fes públic? Evidentment, no és provocar la caiguda de Rajoy, perquè fins ara no s’ha preocupat de buscar cap suport, ni va voler fer-ho l’any passat, quan el nivell de corrupció del PP era similar i va tenir l’oportunitat d’acabar amb l’era Rajoy donant suport a la candidatura de Pedro Sánchez, que ja tenia el suport de Ciutadans.

No ho va fer llavors perquè buscava el sorpasso al PSOE, que tampoc va aconseguir a les urnes, però ho intenta ara davant de l’opinió pública aprofitant-se del procés de primàries dels socialistes i de la seua falta de lideratge. Si volia substituir Rajoy, hauria d’haver buscat suports, però està en el seu dret de presentar la censura i aprofitar la propaganda que li proporcionarà el debat. En política també hi ha postureig.