Apujar el nivell, una urgència inajornable

El nou curs escolar arranca demà amb menys alumnat (les comarques de Lleida perden un total de 316 estudiants), però amb aules més diverses i complexes, cosa que torna a posar sobre la taula una evidència incòmoda: el sistema educatiu acumula més d’una dècada de retrocessos. Les proves de competències bàsiques, els informes TIMSS i PISA i les avaluacions de la mateixa conselleria d’Educació coincideixen en el diagnòstic: massa alumnes no assoleixen un nivell mínim en comprensió lectora ni en matemàtiques, mentre que els que destaquen són cada vegada menys. El pedagog Gregorio Luri ho va formular amb cruesa en una de les seues últimes visites a Lleida: “Estem produint més deficiència que excel·lència.” I el que és més greu, aquesta dinàmica afecta sobretot els alumnes d’entorns més pobres, aquells que més necessiten que l’escola sigui motor d’equitat. Rebaixar l’exigència no protegeix aquests menors, els condemna, perquè l’ascensor social de l’educació, que fins fa unes quantes dècades funcionava, s’ha quedat embussat. El debat sobre si convé revisar l’ESO i atansar-se de nou al model de l’EGB pel qual han apostat algunes comunitats autònomes respondria a aquesta preocupació i no a una qüestió de nostàlgia.

Ja el 2001 SEGRE va fer un experiment amb 125 alumnes de segon de Batxillerat de tres centres de la capital, als quals va fer preguntes genèriques sobre cultura que posaven de manifest que fa gairebé un quart de segle els estudiants ja arribaven molt verds a la universitat. Tres de cada quatre joves no eren capaços de donar el nom de cap escriptor lleidatà i més d’un 83% no sabia qui va ser Leandre Cristòfol ni a què es dedicava Ricard Viñes (malgrat l’escultura amb piano de cua inclosa que hi havia en aquell moment a la cèntrica plaça a la qual dona nom el músic). Encara que es tractés d’una enquesta sense base científica, sí que evidenciava una tendència que no ha fet més que agreujar-se. No ajuda a millorar resultats (ni llavors ni ara) que Catalunya dediqui 5.465 euros per alumne, per sota de la mitjana espanyola i molt lluny de l’europea, amb països com Finlàndia que arriben als 8.000 euros. Estem estancats en els nivells d’inversió del 2009, quan la complexitat social i educativa actual és molt més gran. Pretendre millors resultats amb recursos minvants és senzillament il·lusori. Si volem un país amb futur, necessitem una aposta ferma per l’educació: més recursos a les aules de més complexitat, més suport a la lectura a Primària, més formació (i avaluació) docent i, sobretot, més ambició política. No podem continuar normalitzant la caiguda de resultats ni escudar-nos en discursos autocomplaents. La veritable igualtat d’oportunitats només es garanteix des de l’exigència acadèmica i des d’un finançament que estigui a l’altura del repte.