Una aposta per l’habitatge que s’ha de complir
El president de la Generalitat, Salvador Illa, va presentar com a proposta estrella en el seu primer debat de política general, el 2024, un pla per construir 50.000 habitatges públics a Catalunya fins a l’any 2030. Ara, en el segon, ha redoblat la seua aposta reclamant un acord de país per construir un total de 214.000 pisos en sòl urbanitzable ja existent, dels quals entre un 40% i un 50% serien de protecció oficial i es destinarien a lloguer assequible. A més, ahir va anunciar que el Govern en gestionarà 13.000 de la Sareb, així com 300 solars d’aquest ens semipúblic. També va assegurar que 31.041 del primer pla ja estan en tràmit, que els ajuntaments han facilitat 670 solars amb potencial per a 22.241 i que 14.398 d’aquests ja compten amb promotor. Va afegir que també estan en “producció” 4.000 vivendes per part de l’Incasòl i 3.000 més de finançades amb fons Next Generation, de les quals l’Agència de l’Habitatge n’ha comprat 1.800 a través del dret de tempteig i retracte i que durant el proper any “la meitat dels 50.000 pisos públics estaran en producció”.
Si realment és així, és una bona notícia; el problema és que estem acostumats a anuncis de projectes que inclouen terminis que gairebé mai s’acaben complint. Per aquesta raó, el ritme d’execució d’aquest pla es convertirà en la prova del cotó fluix per comprovar si la seua acció de govern és tan efectiva com proclama o no. Per aconseguir que d’aquí a cinc anys Catalunya en tingui, caldrà que els tràmits municipals i els que depenen de la Generalitat s’agilitzin al màxim. I farà falta el mateix per tirar endavant en un termini no gaire llarg la seua nova proposta d’impulsar 214.000 habitatges en sòl urbanitzable, tenint en compte que la tramitació dels plans parcials, dels posteriors projectes d’urbanització i l’execució de les obres per deixar els terrenys a punt solen prolongar-se com a mínim entre cinc i deu anys, i després cal construir els edificis. La dificultat d’accés a l’habitatge és un dels principals problemes dels catalans, principalment dels joves, per la qual cosa construir immobles assequibles i de titularitat pública és una bona mesura. No obstant, no n’hi ha prou amb el maó, sinó que caldria impulsar l’activitat productiva per aconseguir que els joves i totes les persones en edat de treballar tinguin més opcions de trobar llocs de treball més ben remunerats.
Lleida encara continua esperant el polígon de Torreblanca. I una altra incògnita és fins a quin punt la Generalitat tindrà capacitat per desenvolupar un parc públic de pisos si no pot aprovar nous pressupostos. Perquè mentre l’economia continuï creixent, mantenir els comptes prorrogats no és un gran obstacle a l’haver-hi suplements generats per nous ingressos, però si s’alenteix això no serà viable.
