Un atac que desestabilitza l’Iran i el món
Els Estats Units i Israel van aconseguir escapçar el règim xiïta iranià assassinant-ne el líder suprem, Ali Khamenei, i altres dirigents en el primer dels atacs aeris de l’operació conjunta que han batejat com “Fúria Èpica” que, sigui dit de passada, té molt de la primera paraula i res de la segona. Escapçar-lo, que no enderrocar-lo. Aquest és el principal objectiu, que va associat al fet que el país quedi en mans d’un govern al servei dels interessos dels EUA per augmentar el seu control sobre el mercat del petroli tenint en compte que ja gestiona de facto el de Veneçuela. I, de passada, donar un cop a la Xina, l’única potència que pot disputar-li el lideratge mundial, perquè el país persa és un dels seus principals proveïdors de petroli i gas. De moment, el conflicte ja s’ha estès a tot el Pròxim Orient i fins i tot més enllà, després que l’Iran hagi respost bombardejant Israel, bases dels EUA en països pròxims com Kuwait, Qatar, Bahrain o l’Aràbia Saudita i objectius tan diversos com la refineria més gran d’aquest últim país, la zona comercial de Dubai o una base britànica a Xipre, país que forma part de la Unió Europea. A més, la milícia xiïta Hezbollah s’ha afegit a la guerra, amb la qual cosa el país on està assentada, el Líban, també s’hi ha vist implicat. Com deia ahir el lleidatà Josep Borrell, exalt representant de la Unió Europea, és molt improbable que el règim iranià pugui sostenir durant gaires dies aquest contraatac, perquè el seu arsenal és limitat, no té capacitat de defensa davant dels atacs aeris i tampoc no té armes nuclears ni estava a prop de tenir-les, encara que aquesta és una de les excuses que han donat Donald Trump i Benjamin Netanyahu per justificar la seua acció unilateral al marge del dret internacional. Més aviat que tard, la seua capacitat militar quedarà reduïda al mínim. Ara bé, no és segur que es pugui acabar amb la dictadura dels aiatol·làs només amb bombardejos aeris. Alhora, no hi ha cap garantia que aquest conflicte no provoqui un caos similar al que hi ha a Líbia des del final de Gaddafi, o al que va imperar a l’Iraq en els anys posteriors a una invasió militar nord-americana també basada en falsedats. La solució que afavoreixen Trump i Netanyahu sembla restaurar la monarquia en la persona de Reza Pahlavi, el fill del xa deposat el 1979, que no té predicament i ni contactes amb l’oposició a l’interior del país. Aquesta també està desunida i no hi ha cap líder indiscutible, però en menys de quatre anys ha posat en un compromís en dos ocasions el règim, que només ha sobreviscut aplicant una cruel repressió. El govern dels aiatol·làs és menyspreable, com ho era el del xa, i no està de més recordar que el seu enderrocament i la substitució per Khamenei va ser patrocinat pels EUA i França, país on estava exiliat. Les conseqüències són a la vista.
