La mala salut de ferro del català
“Si un dia el català desapareix no serà perquè no s’hagi imposat als castellanoparlants, sinó perquè els catalanoparlants deixaran de parlar la seua llengua. Per tant, tots els catalans tenim la gran responsabilitat i l’obligació de salvar la nostra llengua. Ja sabem que no es pot demanar que tothom sigui un heroi, però una mica heroi, sí.” Són paraules del filòleg Antoni Maria Badia i Margarit. Dotze anys després de la seua mort, continuen vigents i tornen a interpel·lar la societat catalana. L’ús social del català retrocedeix en una societat cada vegada més complexa. A les comarques de Ponent i del Pirineu es produeix una paradoxa: mentre creix l’interès per aprendre català –especialment entre persones nouvingudes–, l’ús habitual disminueix fins i tot en territoris on històricament havia estat hegemònic. Aquesta contradicció obliga a repensar el paper de la llengua com a eina d’integració i igualtat, un autèntic ascensor social. Les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població ho confirmen. Al Pirineu, l’ús exclusiu del català com a llengua habitual ha passat del 58,8% el 2018 al 50,5% el 2023. A Ponent, encara que continua sent majoritari, el percentatge ronda el 51%, per sobre de la mitjana catalana –43,4%–, però amb una clara tendència descendent. Si avui només un de cada dos habitants utilitza el català com a llengua quotidiana en zones on fa tot just una generació era clarament dominant, el senyal d’alerta és evident.
Paradoxalment, el nombre de persones que coneixen el català no deixa de créixer. A tot Catalunya hi ha uns 5,5 milions de parlants, 267.000 més que fa cinc anys, en gran part gràcies a nous residents que l’aprenen com a segona o tercera llengua. En territoris com Lleida, la majoria de l’alumnat dels cursos de català per a adults procedeix de l’estranger. És la clau del debat: el català no pot entendre’s només com a patrimoni cultural o d’identitat, sinó també com a llengua d’oportunitats. En una societat diversa, conèixer l’idioma és una eina d’integració social, d’accés al mercat laboral i de participació plena en la vida pública.
El risc apareix quan s’instal·la una situació de diglòssia: quan dos llengües conviuen però una ocupa els espais de prestigi i comunicació dominant. A Catalunya, aquesta tensió es produeix entre el català i el castellà, la força demogràfica i mediàtica del qual afavoreix el canvi automàtic de llengua en molts contextos. Per això, el descens de l’ús habitual no és només una qüestió estadística. És també una qüestió d’equilibri social i lingüístic. Perquè una llengua no es preserva només ensenyant-la: es manté viva quan serveix per progressar, conviure i construir comunitat. Potser no es pot demanar a tothom que sigui un heroi, però, com deia Badia i Margarit, una mica caldrà ser-ho.
