El nen que sempre arriba tard

El veig des del vidre de la porta de l’aula. Ni tan sols això li acaba de sortir com vol: ell bé que vol amagar-se al passadís mentre prem amb força la carpeta contra el pit, però el cabell negre, brillant i embullat el delata.

Surto al passadís, com qui no vol la cosa i dic a la canalla: seguiu treballant. Li deixo anar un bon dia, que vol ser afectuós, i ell segueix allí, capcot, amb la carpeta contra el pit.

–Vens trist de casa?

Fa que sí amb el cap.

–M’ho vols explicar?

S’hi nega amb energia.

Miro dins l’aula, n’hi ha dos que s’han aixecat. Entro i els dic que seguin. Quan torna la calma, surto de nou al passadís.

–Potser pots seure al costat de la Mariona.

Noto que comença a cedir. Miro insistentment cap a l’aula. La Mariona treballa amb calma. El Sergi s’ha tornat a aixecar.

A poc a poc i arrossegant els peus, entra i seu al costat de la seva companya preferida. Canvio l’Ona de lloc amb un eh que no et sap greu?

La classe s’ha esverat una mica. Obre el quadern i li explico breument la feina, mentre intento que la resta dels alumnes segueixin treballant. Puc seure un moment a la taula a corregir els exercicis d’escriptura creativa que em van presentant: vaig ratllant algun connector mal posat, els accents tancats que van oberts, i és aleshores que la Salma m’avisa:

–Profe...

Aixeco el cap de la correcció. Ell s’ha separat de la taula i mira fixament els companys. Ja saben què està a punt de passar i em miren, angoixats. Els dic que s’aixequin, facin una fila ordenada i que surtin amb calma de la classe. Ells fan el que els demano, en silenci. Mentrestant, truco pel telèfon intern la Paula, vetlladora, i també a la sala de mestres. La Maria ve amb pressa i s’endú la canalla, mentre la vetlladora i jo ens quedem soles a l’aula amb el nostre alumne. L’última vegada va fer caure dues cadires.

La Paula seu al seu costat. Amb fermesa i dolçor a la vegada el convida a mirar-la. Ell sembla enutjat i mira un punt indefinit, amb insistència. Passen els minuts, la tensió continua. Però la calidesa i confiança van desfent la por i, al final, les mirades es troben.

Aleshores goso acostar-m’hi.

Els músculs se li van destensant i a poc a poc torna en si. El riu no ha sortit de mare i el cabal s’ha mantingut dins els marges.

–Continuem la tasca? –li dic. Em fa que sí amb el cap i no em mira.

Acosta la cadira a la taula, agafa el llapis i ratlla quatre paraules al quadern que havia quedat obert. La Paula es queda al seu costat.

Respiro i sec al tamboret, mentre la resta dels estudiants tornen a ocupar el seu lloc a l’aula.