La pitjor condemna
L’1 de juliol, un nen de dos anys va morir dins d’un cotxe aparcat en un polígon de Valls. El seu pare l’havia “oblidat”, anant a treballar. Quan se’n va adonar un company, ja era massa tard. La investigació, sota l’acusació d’homicidi imprudent, continua en marxa, però les autoritats han reconegut que es tracta d’un cas de negligència no criminal. És difícil entendre-ho. Encara més difícil, potser, acceptar que pot passar a qualsevol persona.
Als Estats Units, cada any moren una quarantena de criatures per hipertèrmia, tancades dins d’un vehicle on s’arriba en poc temps als 40 o 50 graus. Els americans l’han batejat com el forgotten baby syndrome. Es va fer popular arran del cas d’un pare de Virgínia que, el 2008, va deixar el seu fill de 21 mesos dins del cotxe durant nou hores. Estava convençut que l’havia deixat a la guarderia. Quan va tornar, el nen havia mort. Va ser acusat d’homicidi involuntari, però el jutge va dictaminar que no hi havia intenció criminal i va descriure aquella experiència com la pitjor condemna imaginable: perdre un fill per un error propi.
Són històries que generen un debat punyent. D’una banda, l’opinió pública reacciona amb indignació. Sembla impossible que un pare “oblidi” el seu fill. Però, d’altra banda, especialistes i famílies que ho han viscut defensen que és un error humà, brutalment tràgic, que pot ocórrer fins i tot a qui estima profundament la criatura. Els psicòlegs expliquen que, sota la influència de l’estrès i de canvis en la rutina, la memòria pot fallar radicalment.
Als Estats Units funciona una iniciativa (kidsandcars.org) dedicada a evitar que nens i mascotes resultin ferits o morts en vehicles que no estan circulant. Han aconseguit que alguns fabricants incorporin sistemes que detecten moviment als seients posteriors i emeten una alarma si el cotxe s’apaga i algú queda dins. També recomanen mesures tan senzilles com posar una bossa o el mòbil al seient del darrere, perquè l’hàbit obligui a mirar abans de tancar la porta.
La mort en aquestes circumstàncies és aclaparadora, agreujada pel pes del fracàs i la culpa. És una de les pitjors desgràcies que poden colpejar un pare o una mare. I passa cada estiu. Sovint, a famílies normals (si és que existeix una normalitat) que pensaven que no els passaria mai una cosa així.
