Res no es perd
Estic rellegint exercicis dels meus alumnes sobre el seu primer record. Els he preguntat: quina és l’olor més antiga que recordeu?, quin és el vostre record més antic d’haver experimentat la injustícia?, us ve al cap algun fet que associeu amb la fi de la infantesa? En el meu cas, els primers records que conservo són més aviat d’ésser vetllat, de les mans de la meua mare, agafant-me el cap mentre vomitava, posant-me aigua de colònia al front… Quantes coses es curaven amb colònia, a casa, quan era un nen.
Intento que els meus alumnes es convencin de la rellevància dels primers anys de vida d’un infant i els animo a escriure per als seus successors –un dietari, una història familiar o unes simples anotacions–, amb la voluntat de mantenir viva la història de la seua família. Per què? Perquè és una oportunitat per a l’autoreflexió, perquè ajuda a conservar la relació entre les generacions i perquè fa possible la transmissió de valors i la consolidació de la memòria històrica. Afegim-hi encara la força sanadora que té la narrativa personal, els beneficis psicològics d’expressar les nostres històries i com ens ajuden a gestionar emocions complexes.
Les històries expliquen com interpretem el món i com ens connectem amb els altres. Escriure i compartir-les ens ajuda a comprendre’ns millor nosaltres mateixos i a comprendre la nostra comunitat. Cada història personal, per modesta que pugui semblar, enriqueix el teixit de la nostra cultura i ajuda a construir una memòria col·lectiva més diversa i inclusiva.
Hi ha dues menes de nostàlgia: l’enyorada, que idealitza el passat i ens paralitza, i l’agraïda, que irromp com un raig de llum en l’absència d’alguna cosa o d’algú que ja no és entre nosaltres. Si ens guiem per la segona, el relat de la nostra vida no serà un cementiri de fantasmes, sinó un temps que resignificarem i rellegirem en el present. Fins i tot el dol pot ser una experiència compartida i productiva. Ens recorda que som fets de vincles i que quan aquests vincles s’han escrit amb amor, continuen projectant llum molt després que se n’hagi apagat la font.
Reconsiderar allò viscut, perdurar, deixar una petjada, reconèixer-se, comunicar-se... no són mai esforços inútils. Res no es perd. Mai. Com les gotes de la pluja. Cap no es perd i totes sumen.
