Escoltar

El descontentament és, avui, una passió global. La pèrdua d’esperança en un futur millor s’ha universalitzat i, en molts casos, s’ha convertit en una ombra persistent que s’estén sobre la vida quotidiana. Tanmateix, les esperances que s’han evaporat no són les mateixes per a tothom: cadascú arrossega la seua decepció particular. Vivim en un temps de veus superposades, comentaris urgents i interrupcions que fingeixen interès. Tot sembla requerir un posicionament immediat i contundent. Tenim pressa per opinar, per recomanar solucions, per corregir l’altre abans que acabi de parlar. I si pot ser, ho fem en públic: al bar, a les ràdios, a les teles i a les xarxes socials, amb un striptease emocional que converteix qualsevol confidència en un espectacle destinat a obtenir aplaudiments, reaccions i comentaris.

Ralph Roughton, psiquiatre nord-americà, va descriure aquesta mancança essencial amb paraules plenes de compassió i claredat: quan algú ens parla, no ens demana judicis ni remeis instantanis, sinó la nostra presència. La nostra paciència. La nostra capacitat de suportar el silenci i la incertesa mentre l’altre busca la seua paraula. Potser una paraula confusa, potser una confessió que no té forma perfecta, però que conté allò que més ens costa reconèixer: la vulnerabilitat, la consciència de la pròpia fragilitat i l’esperança secreta de ser compresos sense ser jutjats.

Escoltar no és aprofitar el torn de l’interlocutor per preparar la nostra rèplica brillant. No és omplir el relat aliè amb la nostra experiència. És ser capaç de propiciar un espai on l’altre pugui habitar sense por. La hiperactivitat comunicativa ens ha fet creure que opinar és el mateix que comprendre, però la comprensió requereix silenci i un ego menys present o més disposat a cedir.

No passa res si no tenim un consell a punt. No passa res si no sabem què dir. A vegades, el millor que podem oferir és la certesa tranquil·la que hi ha algú escoltant de debò. Sense pressa per contestar. Sense necessitat d’aparentar saviesa. Només amb la voluntat honesta de compartir l’instant fràgil en què l’altre s’atreveix a mostrar-se tal com és. Potser només així, amb menys soroll i amb més presència, ens podríem proposar la recuperació del sentit més antic i més humà de la conversa.