El punt més alt
No he escrit gairebé res sobre els quatre anys que vaig ser alcalde, una etapa viscuda amb passió i responsabilitat, en una ciutat complexa i un país trasbalsat per molts motius. No perquè no fossin intensos –ho van ser–, ni perquè no m’hagin deixat empremta –me’n van deixar molta–, sinó perquè no sabria parlar-ne sense fer balanç, sense caure en la temptació d’explicar-me o de justificar. I encara no és moment per fer-ho. Aquell temps tenia una altra veu, altres urgències. Ara, escric des d’un lloc més nu, més calmat, més meu. El poder –una denominació exagerada, pretensiosa i abusiva– ens dóna molt, però també ens allunya de nosaltres mateixos. He preferit guardar aquell període en silenci: no pas per oblidar-lo, sinó perquè necessita un altre temps i un altre relat. I potser ja no el faré mai. O sí. Qui sap.
Escriure avui, per a mi, no és donar compte d’una etapa, sinó d’un temps interior. La política hi és, però filtrada pel record. No en parlo perquè no ho pugui fer, sinó perquè encara no sé com fer-ho sense fer-ho malament. A més, escriure sobre un mateix és, inevitablement, escriure sobre els altres. I això exigeix discreció, respecte i, sovint, silencis. No cal que tot sigui explicat. Com deia el filòsof Joan-Carles Mèlich, saber callar forma part de l’ètica de l’escriptura, sobretot quan l’objectiu no és confessar-se, sinó compartir una reflexió sobre la condició humana.
El perdó és l’últim dels llibres de filosofia moral publicats pel filòsof francès d’origen rus Vladimir Jankélevitx. Va aparèixer l’any 1967, quan no havien transcorregut encara vint anys de la rendició de l’Alemanya nazi, i potser per això l’autor afirma que el perdó només té sentit quan sembla impossible; que és justament en l’imperdonable on es juga la seua veritat. Perdonar no és acceptar. No es pot acceptar el mal. Tolerar-lo seria ser-ne còmplices. El perdó és conscient del mal, és sabedor del dolor que ha causat, però sap distingir entre la persona i el mal que ha causat, entre el subjecte i l’ofensa. Perdonar és donar una possibilitat més. És apostar novament per la bondat de la persona. Aquesta bondat, aquesta absurda bondat, que és el més humà que hi ha en l’ésser humà, el que defineix el punt més alt a què pot arribar la seva ànima.
