Tres immortals
El que realment ens captiva de la política no són els discursos, sinó les frases no dites o dites fora de l’escena pública. Escoltar el que els polítics murmuren entre ells és com sentir la respiració del poder de debò.
Fa pocs dies, davant d’un micròfon obert, Putin i Xi especulaven sobre la possibilitat de viure 150 anys o d’assolir la immortalitat, a través de trasplantaments continus. Podria semblar un comentari banal, però revela un horitzó més fosc: el desig de perpetuar-se no només en el poder, sinó en la mateixa vida, com si la seua biografia fos inseparable del destí de la civilització que encarnen. De fet, Xi Jinping ja va eliminar els límits de mandats presidencials i Vladímir Putin ha anat ampliant el seu, gràcies a reformes legals que li permetran quedar-se al càrrec de forma gairebé indefinida.
No és encara la immortalitat, però Putin i Xi exploren simbòlicament i científicament la possibilitat d’allargar les seues vides i la recerca en biotecnologia o medicina regenerativa es converteix en un instrument de la seua ambició política. Aquest projecte de longevitat no només apunta a allargar la vida biològica, sinó a consolidar una narrativa política en què els líders que es mantinguin actius esdevindran figures mítiques i immortals.
Dit d’una altra manera, en paraules de l’ideòleg rus ultranacionalista Aleksandr Dugin, conegut com a el “nou Rasputin”, Putin no serà etern en el cos, però sobreviurà a ell mateix com l’encarnació d’una Rússia que vol creure’s eterna. Dugin defensa que Rússia té un paper messiànic i transhistòric en què no només ha de ser una potència, sinó el mateix centre d’una civilització eurasiàtica destinada a perpetuar-se i a enfrontar-se a Occident.
Donald Trump, en canvi, encara no pot abolir terminis ni assegurar-se la immortalitat. De moment, el seu instrument és la construcció d’un relat col·lectiu que el sobrevisqui i li permeti perpetuar-se simbòlicament.
Ara bé, tots tres (Putin, Xi i Trump) comparteixen la mateixa obsessió: que el seu nom sigui més durador que la caducitat natural dels cossos o dels mandats, però cadascú ho articula amb les eines de la seua cultura política: Rússia, amb el messianisme eurasiàtic; la Xina, amb la continuïtat dinàstica; i els Estats Units, amb l’hegemonia del relat i de l’espectacle.
