Els estornells
Les ciutats són un ecosistema amb edificis verticals plens d’obertures, racons calents i menjar fàcil. Algunes aus –coloms, tudons, estornells, gavines, cotorres– es converteixen, així, en veïns molestos, sorollosos i bruts. No és que les estratègies per dispersar-les –quan n’hi ha– siguin dolentes. És que les condicions urbanes són massa bones per abandonar-les.
Durant uns mesos, milers d’estornells formen masses ondulants sobre Lleida. Giren, s’estrenyen, s’eixamplen. Hi ha un segon on creus que apareixerà la figura final, però llavors es dispersen de sobte, com si haguessin vist un falcó o haguessin recordat alguna cosa inacabada. Al capaltard, quan decideixen recollir-se en els arbres, el cel, que fa un instant era un organisme fosc, es desfà en milers d’individus que escullen una branca o un lloc per fer-se fonedissos.
El que fan és tan sorprenent que sembla màgia. ¿Com pot ser que milers d’estornells es moguin com un sol organisme, sense xocar ni desfer la formació, i reaccionin a qualsevol canvi? El físic italià i premi Nobel Giorgio Parisi va estudiar detalladament les bandades d’estornells sobre Roma. Va reconstruir el moviment en tres dimensions, va convertir els grups en dades, va demostrar que cada estornell no vigila distàncies, sinó la posició de sis o set ocells més, i va descobrir que les bandades es troben en el que la física en diu estat crític: un equilibri precís entre ordre i caos que permet reaccions immediates. Si un ocell canvia de direcció, la informació es propaga pel grup instantàniament. L’ordre sorgeix de baix cap a dalt, sense cap director d’orquestra.
Gràcies a la passió de don Angel, el nostre professor de física als Maristes, vaig descobrir una mena de plaer estètic en les teories físiques. El treball de Parisi amb els estornells demostra que la natura fa matemàtiques abans que nosaltres les entenguem i que en els grups d’ocells, peixos o mamífers, una aglomeració de cervells senzills desemboca en un comportament sofisticat.
Quan cau la nit, resta un xivarri atenuat en els arbres i em fa la impressió que això és la bellesa; no és intel·ligència individual, sinó la suma de milers de petites decisions. La física, de tan literal, es torna poètica. I la literatura, de tan simbòlica, de vegades és física pura.
