Nuremberg

La pel·lícula Nuremberg, dirigida per James Vanderbilt, parteix del cara a cara psicològic entre el psiquiatre nord-americà Douglas M. Kelley i el Reichsmarschall Hermann Göring, interpretat per Russell Crowe. Kelley arriba a Nuremberg amb una missió professional: determinar si els acusats són competents psicològicament per ser jutjats, però el resultat de les seues avaluacions té conseqüències que desborden l’àmbit d’un informe mèdic.

Crowe construeix un Göring intel·ligent, brillant, irònic i conscient del seu paper. En el film, Göring és coherent fins al final i el suïcidi amb cianur no s’ha de considerar una fugida, sinó un últim gest de sobirania. Aquí el film toca un punt sensible. Si el mal no pot ser atribuït a la bogeria, com el podem explicar? Passats uns anys, el 1961, arran de l’observació del judici del nazi Adolf Eichmann a Jerusalem, Hannah Arendt va formular un concepte –el de la banalitat del mal–, que no designa un mal menor, sinó una forma de mal que no neix del fanatisme ni d’una voluntat demoníaca.

Göring demostra que no cal ser un boig ni un botxí cruel per causar un dany immens. El problema es trasllada aleshores a qui ha contemplat de prop la seua personalitat seductora. Kelley havia estudiat el cianur com a substància i l’havia utilitzat en experiments científics i forenses i, tretze anys després, quan va decidir posar fi a la seua vida, va triar el mateix mitjà.

No hem de buscar una identificació inquietant amb Göring, en allò que va fer. Potser l’explicació és més freda i directa. La relació amb els acusats de Nuremberg va resultar devastadora per a ell, donat que va descobrir que el mal amb què es va enfrontar no tenia una explicació científica ni una sortida narrativa comprensible. Si el criminal era mentalment sa, què podia fer amb aquesta lucidesa? Exactament és aquest el dilema que va atrapar Kelley. No perquè el mal sigui petit, sinó perquè de vegades no necessita profunditat ni abismes psicològics. Només manca d’empatia, absència de judici moral i ús de procediments disciplinats i eficaços. El mal, aleshores, no despunta com una excepció monstruosa, sinó com una possibilitat ordinària que es presenta quan la lucidesa queda desvinculada de la responsabilitat.