Un Sísif feliç
Sovint s’apel·la al mite de Sísif per il·lustrar les tasques repetitives, pesades i inútils en què ens trobem immersos els humans, de vegades sense voler, i que acaben sent una mena de martiri alienant que ens impedeix trobar sentit a la nostra vida. Els déus van castigar Sísif, el rei de Corint, amb una condemna eterna: empènyer una roca muntanya amunt i, un cop arribat al cim, deixar-la rodolar fins a la vall i sant tornem-hi, en un bucle repetitiu que no porta enlloc. La imatge d’aquesta figura de la mitologia grega simbolitza l’absurditat d’una vida sense cap altre propòsit que esforçar-nos per aconseguir fites efímeres i començar de nou, un cop i un altre, fins a esgotar les nostres forces físiques o mentals.
El començament d’any, com a concepte, també conté certs aspectes que es poden comparar amb l’essència d’aquest mite. Cada any, passat el dia de Reis, és quan de debò comença la cursa per aconseguir els objectius que ens hem proposat, siguin quins siguin. El gener, però, és un mes difícil. Se’ns fa bola i costa amunt, com la roca que empeny Sísif. No ens ha tocat la loteria, ja ens hem donat tots els regals i hem oblidat els lluentons de Cap d’Any. Finalitzen molts contractes de treball temporals. Fins i tot el que és essencial per a una vida mínimament digna, com l’energia, l’aigua i el transport públic, puja de preu. S’han acabat les celebracions familiars, fa fred i a penes s’allarga la llum solar. Fins i tot hi ha un dia al mes de gener que es considera el jorn més trist de l’any: el tercer dilluns, que, enguany, serà el 19.
D’alguna manera, però, malgrat la condemna que ha rebut, Sísif també pot ser feliç, tant com ho és l’emprenedor, l’autònom o l’empresari que mai es planteja rendir-se, que lluita i empeny, malgrat mil entrebancs i alguna traveta. O com qui persevera i no perd mai l’esperança. Pot ser tan feliç com ho és qui té la força i l’empenta de començar de zero quan ho ha perdut tot, i es torna a il·lusionar amb un nou cim encara més escarpat i més difícil d’assolir que l’anterior. Aquest mite és un recordatori que la felicitat no s’amaga al punt culminant del nostre objectiu, sinó que s’intueix en els retalls que recollim pel camí, en superar els revolts més tancats, en albirar el primer raig de sol després de la matinada més fosca.
