El Lleida s’apunta al millor dels detalls, el de l’èpica

El Lleida-Terrassa va ser el partit dels detalls des del mateix començament: Els Segadors sonant per megafonia, l’equip lluint la samarreta de la senyera amb motiu de la Diada, minut de silenci per les víctimes del terratrèmol al Marroc amb la bandera marroquina al videomarcador; l’homenatge al descans a la plantilla de l’AEM B femení pel seu recent triomf a la Copa Catalunya i el seu salt a la Tercera RFEF. Però per damunt de tot, el que més va valorar l’aficionat no va ser la victòria per si mateixa, que també, sinó per la forma en què aquesta es va produir: amb èpica. Perquè no li donem més voltes, l’aficionat vibra molt més amb una remuntada en la recta final del partit que amb una plàcida i previsible golejada, d’aquestes que es veuen venir des del primer minut.I precisament a base d’èpica és com es pot aconseguir que, de manera gradual –tampoc ens posem formidables–, les grades del Camp d’Esports es vagin omplint fins a aconseguir un aspecte d’allò més atractiu, molt millor, sense anar més lluny, del penós aspecte que presentava ahir la gespa de l’estadi.

Però anant al que realment importa. No em negaran que va tenir el seu punt adrenalínic que abans del descans Viadero ja hagués de realitzar un canvi per la lesió de Campins. I que després de l’1-0 de Chuli, en uns minuts de descontrol, el Terrassa es posés 1-2.

I que quan ja semblava tot perdut, en el tram final arribessin els gols de Roger Figueras i Montero. I, més encara, que els lleidatans haguessin de jugar l’afegit amb un jugador menys per la lesió d’Alex Rico, acabat d’incorporar al partit, i amb les tres finestres de canvis ja esgotades. Per això no és estrany que el Camp d’Esports explotés de joia quan es va decretar el final.

Sis de sis. De moment, això pinta bé, molt bé.