Aquests dies blaus

“NO ENS uneix l’amor sinó l’espant; serà per això que l’estimo tant”, diu Borges de Buenos Aires, i nosaltres ho diem de la vida, tan enorme, tan minúscula. Louise Glück: “La mort no pot fer-me mal; no més del que me n’has fet tu, estimada vida meva”. De petits ja ens parlaven de la vida i la mort. És molt fàcil parlar de la vida i la mort, però ¿quan sabrem alguna cosa de la vida i la mort? Miguel Hernández va afegir a aquestes dos ferides la de l’amor de quan rodàvem junts pel·lícules sense tenir diners sota la rima pobra de la pluja. Fa tant temps de tot, sota la pluja! Els dies estan fets de petits desitjos, misterioses nostàlgies, capritxosos records, inesperats enlluernaments, vagues felicitats, vanes esperances, un sol de justícia, una ombra de misericòrdia i uns núvols de marbre que et fan venir ganes d’esculpir-hi l’epitafi. Diem que les persones no poden escapar al seu destí, però en realitat res no pot escapar el seu destí: ni l’imperi romà ni un escarabat esclafat. Cadascú acaba el cicle quan li toca i és indiferent el que hagi fet. La persona que té èxit s’adapta al món. Només el perdedor intenta que el món s’adapti a ell, i gràcies a això devem tots els avenços als perdedors. La derrota no és caiguda sinó plenitud: una de les maneres de merèixer els àngels que som. Una persona que sigui atenta ens meravella més que una d’aclaparadorament intel·ligent que no ho sigui. Els amics superiors són aquells en qui creus fins i tot quan saps que tu mentiries en el seu lloc. Ens reescrivim amb líquid amniòtic i somiem amb els ulls oberts. Tenim en la destrucció la precisa raó per continuar, com un jardiner que poda sense pietat les branques ferides després d’una tempesta que ha deixat una sola fulla a l’arbre amb macabre sentit de l’humor. S’ha de tenir molta por per escriure bé, com la llum d’una espelma contra el vent. La falsa humilitat diu la veritat. La mar, quan creix, sembla més petita. Quan la marea puja som més baixets, com homes asseguts, i quan baixa creixem, i l’horitzó s’allunya, i la mar sembla més gran. Darrere de tot el que és poètic hi ha el que és prosaic. El cel no existeix i no és blau, però que bells que són, aquests dies blaus i aquest sol de la infància!