El misteri d’Eros

Mai no sabem quan és veritat, si quan ens estimen més o quan ens estimen menys. La vida comença meravellosament i acaba misteriosament, i així ha de ser perquè el contrari del misteri és el no-res. A vegades posem màscares als que són a les nostres vides per seguir estimant-los; a vegades ens en posem nosaltres per seguir estimant-nos i perquè ens segueixin estimant. Ens ocupem de contemplar els grans cims de les muntanyes i la immensitat dels oceans i l’amplitud dels rius i l’interminable ball dels estels que brillen amb la llum de milers d’ulls que els miren, però no ens ocupem de nosaltres. Quan ho fem ens trobem desfets com un llit de matinada, però just llavors hi ha una alegria que ens millora com el temps a un vers de Shakespeare. Només es perd el que no s’estima. Quan ho hem gastat tot excepte l’amor no cantem per les victòries –no en tenim cap– sinó per la quotidiana llum del sol, els boscos que s’omplen de ressonant silenci, el concert immens dels sorolls nocturns, la lluna que és una obra d’art. Hi ha dos maneres de sortir d’un llibre, d’un quadre, d’una simfonia: diferent o indiferent. Sabem pels grills que les coses humils tenen cant i destí. Un somni. Un pensament. Una lectura. Hi haurà molt pocs dies que no hagis estat almenys una vegada feliç. Només hi ha una nostàlgia, i és la del paradís. Els pobres ens conformem amb somiar, i els somnis mai no defrauden. Els malsons, en canvi, són covards: esperen que t’adormis per atacar-te i quan et despertes fugen corrents. Hem de burlar-nos una mica de quasi tot i molt de quasi res. Ningú no mereix la nostra atenció més d’un instant ni menys d’una vida. L’autoironia és un mecanisme de defensa que només funciona si et fa mal de veritat. Sabem què ens espera, però hem après a no pensar-hi i recordem els estius ardents de quan el cos de l’estimada t’assegurava que era impossible la mort. Fem un pas cap a la plenitud quan, no contents amb coneixe’ls, ens embarassem dels déus i ens identifiquem amb el Miquel Àngel que diu que viu del que els altres moren. No cal dir res més de la soledat mentre intentem desxifrar el misteri d’Eros i ens preguntem com funciona la frontera entre l’ànima i un cos encès.