La vida interminable
No som el que llegim; llegim el que som. Llegim perquè ens volem allunyar de nosaltres. Dels nostres prejudicis. De les nostres manies. Inútilment. Borges ens avisa: “Un hombre se propone la tarea de dibujar el mundo. A lo largo de los años puebla un espacio con imágenes de provincias, de reinos, de montañas, de bahías, de naves, de islas, de peces, de instrumentos, de astros, de caballos y de personas. Poco antes de morir descubre que ese paciente laberinto de líneas traza la imagen de su cara.” Llegim per fugir de la nostra tossuderia, per burlar el caràcter que ens fa ser tan injustos, per deslliurar-nos de l’obsessió de tenir raó o pitjor encara: de voler que ens la donin encara que sapiguem que no la tenim. Si vols saber el que vals, divideix per dos el que creus que vals; si vols saber el que valen els altres, multiplica per dos el que creus que valen. Però fem exactament el contrari. Els llibres són com les cireres. Quan comences ja no pots parar. Les primeres persones que van aprendre a llegir en silenci, sense alçar la veu, van descobrir la intimitat. Per moments t’aclapares. Mires l’estanteria i et dius: mare meva, em falta vida per llegir tot això! Però després penses: que bé que no s’acabi! Que bé que l’escriptura sigui il·limitada i reclami una vida eterna! La vida té en si mateixa la llavor de l’eternitat. Dura com el diamant. De manera que res de vertigen: humilitat, ironia, agraïment i una inesgotable capacitat de meravellar-te, igual que si fossis un nen. El sol i l’aigua i la paciència muden en verd, en blat, en pa, en dolç berenar per als infants en les hores dels quals ves a saber quants segles hi caben. Només aprenem el que recordem. “A través dels meus gargots, fujo de mi mateix per retrobar-me quan arribo al punt final”, explica Kafka. La clau és mantenir la distància. No et prenguis massa confiances amb ningú, sobretot amb tu mateix, perquè quan arribis al punt final no t’espanti la teva cara. Ens agrada que certes coses ens les xiuxiuegin a l’orella a soles perquè ens acompanyin per sempre més i ens converteixin en gegants. Quan un vers se’ns incrusta al cos tenim aquesta sensació colossal, i llavors entenem. Entenem què? Ho entenem tot. La raó final no és una raó sinó un amor.
