SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Diuen que només ens en recordem de Santa Bàrbara quan trona. El cert és que jo me’n recordo més de Maite Torà. Durant molts anys ha estat la responsable tècnica de l’Agrupació de Defensa Vegetal Terres de Ponent, la primera que es va crear a Catalunya. Això vol dir que ningú com ella sap que no es pot ser més dolent que el fred tardà i no hi ha res que faci més por que una pedregada. N’ha peritat tantes! L’infaust 2020 es va prejubilar. I, com a tots, li va canviar la vida d’un dia per altre. A ella, però, potser una mica més. Tots pensàvem que un cop quedés excusada de recórrer bancals tindria encara més temps per dedicar-se a la música. A banda d’enginyera tècnica agrícola, Maite Torà era (és, vaja) l’ànima de l’Orfeó Lleidatà. Ha estat presidenta de l’entitat. I vicepresidenta. I alumna de cant quan era petita. I comissària del 150è aniversari. I el que ha calgut. Cantaire també, no cal dir-ho. Recentment va rebre la insígnia d’honor de l’entitat, però no va poder pujar a l’escenari de l’Auditori Enric Granados a recollir-la. L’hi van lliurar al passadís de la platea. “Un moment molt important per a mi esgarrat per la manca d’accessibilitat”, va escriure a Instagram. El seu perfil maite_sobre_rodes ens fa adonar de com d’inhòspita pot ser una ciutat quan s’ha de seure en una cadira de rodes. No exerceix de barrufeta rondinaire. El 28 de maig, per exemple, va posar un “notable alt” al seu col·legi electoral perquè les persones amb mobilitat reduïda van poder exercir el seu dret a vot sense més obstacle que l’alçada excessiva a la qual es va penjar el cens. Abans del 2020 potser ella tampoc no s’adonava de la quantitat absurda, indecent, de barreres arquitectòniques que dificulten la vida a tanta gent. Per no parlar de cotxes aparcats sobre la vorera i altres prodigis de l’incivisme. Maite Torà, com Jarred McGinnis a El covard, trenca el tòpic del triomf sobre l’adversitat. No ens explica cap història de superació personal, ni cap drama. De fet, hi ha molt d’humor i molta acidesa en els seus comentaris. McGinnis diu que els discapacitats no tenen l’última paraula sobre la seua pròpia identitat, perquè encara que ell tingui una vida fantàstica algú pensarà “pobre!” I de pobres, res. Seguiu-la.

tracking