El meu Josep Maria Refusta

Voldria començar aquesta Semblança amb un record a un dels episodis de la meva vida professional que més em va marcar i que més em va fer créixer. Em refereixo en concret al fet que vaig dedicar set anys de la meva vida a servir Catalunya al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Primer, durant quatre anys i mig, com a Cap de Gabinet del Conseller Josep Laporte, i durant dos anys i mig com a Secretari General del mateix Departament amb el Conseller Joan Maria Pujals.

En aquest segon encàrrec vaig tenir la visió i l’encert de nomenar, en pic vaig arribar a la Secretaria General a començaments de l’any 1993, el Sr. Josep Maria Refusta i Palau com a subdirector general de la Inspecció Educativa. L’havia vingut observant des de la meva atalaia anterior i no vaig tenir cap dubte que era l’home de la situació, l’home que necessitàvem per a construir una Inspecció educativa unificada, preparada i útil al sistema educatiu de Catalunya.

I no ens va defraudar gens, no em va defraudar gens, ben al contrari.

Josep Maria Refusta, fill d’Aitona, on va néixer el 1954, mestre de formació i posteriorment llicenciat a base de colzes i de ganes, procedia d’una família humil del Segrià, d’una bona família (perquè totes les famílies són bones, però algunes són riques), i des de ben jove va haver d’acostumar-se a l’absència voluntària del pare, i això el va vincular molt a la seva mare. Al seu torn, va crear la seva pròpia família, que fou beneïda amb una filla.

Fou un servidor públic exemplar, un càrrec públic dedicat en cos i ànima a la seva funció, un funcionari lleial, i una persona prudent i alhora visionària.

Mai no havia parlat d’ell, perquè a vegades els qui més s’ho mereixen, els discrets, els qui treballen amb dedicació i empenta, són els últims que et venen al cap quan penses a qui voldries dedicar-li una Semblança, un pensament, o un honor. Però aquest silenci he cregut que calia trencar-lo, i que ja era hora de fer-ho.

Em sembla que ja és urgent destacar el servei útil i lleial de tantes persones que han bastit i defensat un sistema d’ensenyament en el qual creiem i continuem creient. Un sistema educatiu català d’arrel, mixt en la seva provisió, difusor del saber, garant de la igualtat d’oportunitats, del premi a l’esforç, i de qualitat en les seves concrecions. Si més no, aquests varen ésser els punts cardinals de la nostra actuació, en un període ja llunyà, entre els anys 1993 i 1995.

Cal reconèixer, també, que amb Refusta al capdavant de la subdirecció general de la Inspecció Educativa no tot foren flors i violes. Però junts ens vàrem arremangar, i amb pas decidit, vàrem avançar cap a un únic cos d’Inspecció educativa, la vàrem dotar d’un pla conjunt, i vàrem iniciar passos amb l’ensenyament superior per una formació permanent dels inspectors de qualitat, moderna, adaptada i útil. Això últim, exemplificat en la posada en marxa del Mestratge en Supervisió i Avaluació en la Gestió d’Educació, conjuntament amb l’Escola d’Administració de Catalunya, dirigida per l’enyorat professor Joaquim Ferret.

Abans, Josep Maria Refusta ja havia destacat per mèrits propis com a Cap a les Delegacions Territorials del Departament d’Ensenyament a Barcelona-Ciutat i a Barcelona-Comarques. Un home, per tant, que coneixia a bastament, el sistema educatiu, que havia fet molts quilòmetres, que sabia valorar demandes i necessitats, que havia trepitjat molt terreny, i que coneixia a fons la problemàtica d’un sector educatiu, sempre complex, sempre viu, sempre en expansió, i sempre demandant.

La biblioteca de l’Escola Font d’en Fargas porta el seu nom, i me n’alegro, però em sembla que a Ponent caldria esmenar aquest oblit.

De tota manera, permetin-me una reflexió. Si s’hagués continuat fent cas a persones treballadores, sòlides i coneixedores de la base, i si, senso contrario, haguéssim ignorat els gurus de temporada, les innovacions il·luminades, les teories de despatx, la manca de crítica i d’avaluació independents, i alguns cants de sirena, em sembla que li hauria anat millor al nostre sistema educatiu, i potser no estaria en l’atzucac on es troba ara mateix.

Però tornem a la bona gent, i no ens distraguem del nostre objectiu.

Sempre estaré agraït a Josep Maria Refusta per la feina conjunta, per la lleialtat constant, per la independència de criteri, per la seva humanitat manifesta, i pel treball aprofundit. Se’n va anar jove, massa jove, perquè un càncer cruel ens el va arrabassar el 1996, però avui vull saludar a partir de la memòria feta a Josep Maria Refusta tots els servidors públics lleials, humans i treballadors, que afortunadament continuem tenint entre nosaltres.

Tal com podem llegir al seu recordatori: “Visqué tan intensament treballant, fent el bé i estimant que, el qui és l’Amor i el Bé, se l’emportà al seu Regne en la flor de la joventut.”