Madurant el gènere juvenil
Els drames juvenils romàntics tendeixen a abusar de la fórmula de centrar el gruix de la trama en la parella principal i omplir-la amb personatges secundaris plans, conspiracions d’institut o de campus universitari més o menys creïbles i, esclar, la corresponent dosi de morbo sexual. Malgrat que aquesta creació de Meaghan Oppenheimer (Broke, Fear the Walking Dead) va seguir l’esmentat patró en els seus inicis, val la pena aturar-nos a comentar la tercera entrega pel seu radical gir de guió. Emmarcada just després del final de la segona temporada, la història arranca durant el casament de Bree (Catherine Missal) i Evan (Branden Cook), detonat tot seguit amb l’enviament d’un àudio per part de Stephen (Jackson White) a la núvia en el qual Evan confessa que es va embolicar anys enrere amb Lucy (Grace Van Patten), la seua millor amiga i dama d’honor. Reconeixent que el ganxo del xou continua recaient en la química en pantalla del duo protagonista, Stephen i Lucy, en aquesta ocasió la narració s’estén a un enfocament més coral abocant-se en els arcs de Bree, Pippa (Sonia Mena), Diana (Alicia Crowder) o Wrigley (Spencer House), amb especial èmfasi en el romanç Bree-Wrigley i la relació queer Pippa-Diana, funcionant com a contrapesos més tendres i madurs davant del caos abans focalitzat en la toxicitat –massa– recurrent dels personatges principals. El fitxatge d’Amanda (Iris Apatow) i Alex (Costa D’Angelo) també ha estat ben rebut per la crítica en general: mentre que ella permet abordar amb claredat els abusos de poder en l’entorn acadèmic i els patrons de grooming –assetjament sexual perpetrat a través d’una relació de confiança, generalment establerta mitjançant xats i xarxes socials–, ell encarna les ferides emocionals masculines i l’impacte del trauma en els homes joves, cosa fins ara molt poc explorada per les produccions del gènere. A més, també s’aborden sense embuts altres temes discutits com les denúncies falses o l’avortament, amb el resultat d’una cinta menys tòrrida i molt més introspectiva. S’agraeix, per tot plegat, la distància que Oppenheimer ha decidit prendre respecte a la novel·la homònima de Carola Lovering en què originalment es va basar la sèrie, dotant-la d’un to molt més madur. Esperem que, en cas d’haver-hi una quarta entrega, es mantingui aquest valor de trencar motllos en un gènere tan gastat com banalitzat.
