Feminitzem la política

“L’entrada massiva de les dones als llocs de responsabilitat del món fins llavors servat als homes suposaria la reconversió, la humanització d’aquest món. Totes aquelles qualitats, tots aquells valors associats fins llavors a la dona (tendresa, sensibilitat...) i tancats amb ella en el gueto familiar, s’expandirien a tota la societat.” Amb aquest pensament de Maria-Mercè Marçal comença el llibre de Jenn Díaz, ‘Dona i Poder’, un seguit de reflexions –des de la pròpia vivència– sobre la necessitat de feminitzar la política.

Històricament, hem vist i hem entès la política com un espai de poder i de duresa, com un entorn patriarcal organitzat verticalment on triomfava i arribava més lluny aquell qui trepitjava més fort i alçava més la veu. No estem dient que això hagi canviat gaire, en ple 2025, però sí que almenys hem entès i hem acceptat –i algunes estem lluitant persistentment i dia a dia, per a fer-ho veure i per obrir els ulls a la resta de la societat– que hi ha una altra forma de fer política.

Una política basada en aquesta “tendresa i sensibilitat” de què parlava Maria-Mercè Marçal, sense ser entesa com un concepte naïf. Estem parlant d’una política que no caigui en els paternalismes, que entengui les complexitats de les diferents vides que ens envolten. Una política que sigui útil de veritat, que defensi l’equitat i lluiti pels drets de totes les persones. Una política conscient i vigilant en què els drets es reivindiquen dia a dia i que mai no pot abaixar la guàrdia, que cal estar alerta i fer soroll –una vegada i una altra– per defensar-los sempre. Mai podem donar res per aconseguit, en un món on en qüestió de mil·lèsimes i a cop de decret es pot desmuntar un estat democràtic de dalt a baix.

I tornant a la política, hem de teixir i trenar el concepte “somni feminista”, que en política seria aconseguir impregnar aquesta idea de la Marçal, aconseguir fer política des d’un prisma d’empatia i sensibilitat. Una política feta des de la sororitat, des de l’ajuda mútua, fins i tot quan això suposi haver de reconèixer rols patriarcals en pròpia trinxera i denunciar actituds masclistes, per petites que siguin les insinuacions, els comentaris, les expressions, gestos o comportaments.

Ser dona en un espai de poder en una institució pública –com en una de privada– no és fàcil, per les pressions i les exigències que rebem –que no reben els nostres companys homes– i també perquè, sovint, som nosaltres mateixes les que transitem entre els “sostres de vidre”, els terres enganxosos i la lluita interior del “síndrome de la impostora”.

Per sort, són moltes les entitats, les associacions, les dones i els homes que lluitem dia a dia per impregnar d’aquesta feminització totes i cadascuna de les accions que duem a terme. Per això també tornarem a sortir avui als carrers –plogui, nevi o faci sol– per posar la vida al centre, perquè els feminismes van d’això. Perquè la revolució de la tendresa, la sensibilitat i la sororitat, en política i arreu, ha arribat per quedar-se.