Creure per crear. Una mirada inclusiva

En el món educatiu hi ha un mot que se’ns repeteix com un mantra en els darrers anys: inclusió, inclusió, inclusió. Segons el Diccionari General de la llengua catalana, l’adjectiu “inclusiu” es defineix com allò que inclou, que comprèn. He escollit aquesta definició perquè ens deixa molt clar que per incloure primer cal comprendre.

Els docents hem de comprendre com és cada infant, com pensa, què sent, quines necessitats o dificultats presenta i, no ens n’oblidem, quines són les seves fortaleses! No podem centrar l’atenció educativa només en allò que manca, també hem de ser capaços de fer visible el potencial, els talents, les particularitats que els fan brillar (i no només en els resultats acadèmics. Un infant pot destacar per la seva empatia, la seva creativitat, el seu lideratge, la seva resistència física, el seu saber estar...).

El documental L’escola inclusiva, emès a 3Cat el passat 1 de juny, ha generat molt de debat, fins i tot hi ha qui creu que no s’hauria d’haver emès perquè qüestiona el model d’educació inclusiva. Personalment, crec que el documental mostra part d’una realitat que existeix, una realitat difícil de mirar. Per a mi el reportatge és una crida desesperada (de famílies, docents, psicòlegs...) que demanen ajuda. No ens ho agafem com un atac, ni ens posem a la defensiva; estem davant d’una oportunitat per revisar les coses que no funcionen prou bé i continuar avançant. Comencem, doncs, per acceptar que tots i totes tenim la nostra part de responsabilitat i marge d’acció per construir una educació de qualitat per a tothom.

M’agrada la meva feina de mestra, m’apassiona acompanyar els infants en el seu desenvolupament i procés d’aprenentatge. Si miro enrere, m’adono que sempre ha existit la diversitat a les aules i, és cert, necessitem més recursos (humans, materials, infraestructures adaptades...), més formació especialitzada, ràtios més baixes, col·laboració de tota la comunitat educativa i un llarg etcètera, no obstant, hi ha quelcom que no s’aprèn en un curs i és l’actitud del docent davant d’aquesta realitat. No podem oblidar que com a mestres som un model per al nostre alumnat.

Els infants aprenen més de qui som, que del que diem. Per tant, si volem que els nens/es es respectin, hi hagi cohesió de grup i sentiment de pertinença, l’actitud del mestre és el gran pal de paller. Quan el docent acull la diversitat, en parla amb respecte, la normalitza i en remarca els aspectes positius, està transmetent un missatge molt potent perquè hi ha coherència entre les paraules (allò que diu) i les accions (allò que fa). Podríem aprofundir en el poder de les paraules que utilitzem, de les nostres creences, dels rols apresos (aspectes que treballa la Programació Neurolingüística, PNL)... però això ens donaria per un altre article.

Tenim davant un gran repte i una meta molt ambiciosa: que l’escola pública esdevingui compensadora de desigualtats vetllant per eliminar o minimitzar les barreres que impedeixen, no només l’aprenentatge en l’àmbit curricular, sinó tot allò que impedeix desenvolupar-se de manera integral.

Sí, soc optimista malgrat tenir també moments d’angoixa, frustració i enrabiades amb el sistema perquè encara crec en una educació humanitzada, integral i equitativa. Reconec que, de vegades, caic en el discurs victimista que es queixa de viure en una societat individualista, competitiva, classista, consumista... que xoca amb un model d’educació col·laboratiu, democràtic, reflexiu, crític i altruista.

Després m’adono que aquest discurs no m’ajuda a avançar ja que posa la responsabilitat en els altres i jo només puc canviar allò que depèn de mi. Recordo el lema “Pensa globalment, actua localment” i dedico la meva energia a crear situacions a l’aula que ofereixin oportunitats d’èxit per a tots els infants, un clima de treball agradable, de confiança mútua, un espai segur on poder mostrar-se tal com ets, sense judicis, formant una petita família on tots aprenem de tots. Ja ho deia la poetessa i activista Maya Angelou: “La gent oblidarà el que vas dir, oblidarà el que vas fer, però mai no oblidarà com la ves fer sentir.”

Tot comença amb un somni... i per crear noves realitats primer s’hi ha de creure.