La Diputació, amb el català i la Franja

L’escriptor de Mequinensa Jesús Moncada pensava sovint “en la teranyina artificial de fronteres administratives, que cobreix el territori (...) de la Franja –de ponent per a Catalunya, oriental des de la perspectiva aragonesa–, i en qui les empra i manipula, ara i adés, amb histèria inquisitorial per falsejar allò que constitueix les nostres senyes d’identitat. Començant per la llengua”.

Aquest fragment, escrit l’any 2003, al llibre Cabòries estivals i altres proses volanderes, és una reflexió que, a dia d’avui, segueix vigent quan ens referim a la situació del català a la Franja de Ponent. Quan pensem en els nostres veïns del Matarranya, del Baix Aragó, del Baix Cinca, de la Llitera i de la Ribagorça, també hem de pensar en la llengua catalana.

La Franja és un d’aquells llocs que fan trontollar la noció que les fronteres administratives descriuen realitats humanes. El català hi arrossega segles de presència ininterrompuda: forma part del patrimoni cultural compartit entre Aragó i Catalunya i constitueix un element essencial de la identitat, la cohesió social i la riquesa cultural d’aquestes comarques veïnes. Però viure no és el mateix que sobreviure. I el català a la Franja fa massa temps que sobreviu en comptes de viure. És l’únic territori catalanòfon de l’Estat espanyol on la llengua pròpia no gaudeix d’oficialitat plena. La legislació aragonesa la deixa en un limbe jurídic on les bones paraules no es tradueixen en drets reals: ni a l’administració, ni plenament a l’escola.

Ja el 1984, disset alcaldes van signar la Declaració de Mequinensa reclamant reconeixement estatutari, normalització i ensenyament en la llengua pròpia. Quaranta anys després, la declaració continua sent una promesa incomplerta.

I ara el vent bufa en contra. El govern aragonès de PP i Vox ha decidit que el problema de la Franja no és la manca de drets lingüístics, sinó la presència del català en si. Parlen d’“alliberar” el territori d’una suposada imposició, quan no ho és.

Davant d’aquesta situació les institucions de les comarques veïnes no podem mirar cap a una altra banda. No per annexionisme ni per cap agenda política, sinó perquè la indiferència davant d’una injustícia que passa a tocar és també una forma de complicitat. Exigir que s’apliqui la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries o donar suport a entitats en defensa del català, és el mínim que podem fer per una comunitat que defensa sola el que hauria de tenir garantit.

Per això, des del grup de Junts Impulsem, davant la demanda d’ajuda d’entitats com el Centre d’Estudis Ribagorçans, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca o l’Associació Cultural del Matarranya ens vam sentir interpel·lats i vam presentar una moció a la Diputació de Lleida per donar-hi un suport ferm i inequívoc. La moció, que va ser defensada pel Manel Solé, alcalde de la Granja d’Escarp i que coneix bé la situació, va ser aprovada.

Perquè volem una llengua viva i diversa. Perquè una llengua és més viva com més parlants la fan servir. I perquè una llengua és més diversa com més varietats conserva i desenvolupa. Perquè al cap i a la fi la teranyina de la qual parlava Moncada no és una metàfora literària: és una realitat política que es teixeix i es refà cada legislatura. I mentre alguns la teixeixen, d’altres —a la Franja, a banda i banda de la frontera— intenten desfer-la fil a fil. Vint-i-dos anys després de les seves paraules, Moncada continua tenint raó. I nosaltres, de mica en mica, intentarem anar-la desfent.

A la Diputació de Lleida donarem el nostre suport institucional al català tantes vegades com calgui perquè és de justícia i de sentit comú, malgrat que algun diputat vulgui confondre la ciutadania.