Xano Macià. Una trobada casual que va deixar empremta

pàgines culturals de segre

El passat 6 d’octubre, quatre amics de fa anys que compartim amor a la fotografia i a la natura vam viure una jornada fotogràfica i gastronòmica al Delta de l’Ebre organitzada per Josep Maria Font, un fotògraf excel·lent especialment apassionat i amb molta traça en la fotografia ornitològica, el qual, aprofitant la seva gran coneixença d’aquell magnífic espai natural, ens va guiar per un recorregut de llocs diversos especialment fotogènics, escollits per ell amb molta cura i encert.

Al Delta, amb intenció fotogràfica pura, només hi havia anat una vegada a fotografiar l’espai de Detritus nàutics anomenat vulgarment “el Cementiri de les Barques”, que em va permetre gaudir d’una manera diferent la meva passió pels llocs abandonats. Havia estat al Delta altres cops, això sí, amb una intenció només turística, però acabant sempre la jornada amb algunes imatges al sarró.

El passat 6 d’octubre, gairebé al final de la jornada, em va regalar una sorpresa inesperada realment agradable. Després del gran recorregut gaudint de la captura en indrets diversos fent parades més o menys intenses, i després d’assaborir un bon arròs a Can Paquita al Poble Nou del Delta, sense fer migdiada, vam seguir ruta amb la mateixa filosofia tot passant per la badia de la Ràpita. Després de fer una sessió de fotos d’ocells des de l’aguait del SEO Birdlife de Riet Vell, en acabar, durant el recorregut que ens separava del cotxe, i ja amb el sol bastant caigut, vaig veure venir un personatge singular en la mateixa direcció que nosaltres, abillat amb un barret de palla i roba pagesa i amb una bicicleta dels anys seixanta o més antiga que pilotava descalç. Quan va arribar a la nostra alçada va aturar la bicicleta i mentre ens saludàvem educadament, d’entrada, vaig descobrir una persona d’una empatia i uns dots relacionals impressionants. Quan va voler saber què ens havia portat als seus territoris, els meus companys van seguir ruta discretament. Jo en principi no els volia fer esperar perquè teníem pendent un capvespre fotogràfic de manades d’ocells ajocant-se, però en observar-lo de prop, aturat, em va venir un rampell de depredador fotogràfic que em va fer oblidar totalment els amics i les presses. Li vaig dir que m’agradaria retratar-lo i no em va posar cap impediment. Amb una expressió plena de naturalitat em va entregar la seva figura pacientment fins que vaig acabar la sessió. La vaig fer amb el mòbil perquè no volia trencar l’encanteri del moment preparant la càmera grossa que portava dins de la motxilla a l’esquena.

En el transcurs de la trobada vaig descobrir un personatge profund que em supera en edat amb una adaptació absoluta a un medi que domina, cuida, respecta i estima totalment. De fet, jo volia representar aquests atributs en el retrat. De seguit ens vam posar a la feina sense embuts i vaig observar que no tenia cap inconvenient en deixar-me fotografiar els seus peus nusos, treballats en mil batalles als arrossars, recolzats als pedals, i les mans a joc, acolorides per les llargues estades al sol, aferrades al manillar com si sempre haguessin estat allí. Tot això amb la calma i naturalitat digna d’un model professional. Mentre el fotografiava vaig pensar que la casualitat de vegades et regala encontres amb persones senzilles, carregades de bondat i saviesa, que tenen la capacitat d’encomanar la seva bonhomia, optimisme i esperança, et fan palès que no tot està perdut i et recorden una suma de referents que s’han creuat en el transcurs de la teva vida.

Un cop retratat, el primer que em va dir és que venia de l’hort, i després em va fer saber amb total satisfacció que era un personatge força conegut, per no dir famós, al Delta, i que fins i tot havia intervingut de manera important al programa El Foraster de TV3 en la visita que Quim Masferrer va fer al seu poble d’Els Muntells. Busco a internet el programa i em queda clar que ell va ser el personatge local protagonista, a qui el Quim va fer pujar a l’escenari per tal d’entrevistar-lo. Investigant més a la xarxa sobre la seva persona vaig veure també que havien escrit un llibre sobre la seva vida. Després d’una mica més de conversa li vaig preguntar com li podria fer arribar les fotos, si tenia WhatsApp. Em va respondre que no, però que Facebook sí. Li va costar acomiadar-se, tots dos hauríem seguit la conversa més estona. Finalment, em vaig excusar perquè m’esperaven i ens vam dir adeu cordialment.

Ell, amb el seu somriure infinit, la seva saviesa ancestral i la seva calma curulla de bonhomia, va portar al meu imaginari els valors del personatge Dersu Uzala de la pel·lícula de Kurosawa. Vaig gaudir filmant-lo mentre el veia marxar en càmera lenta, com si la bicicleta s’aguantés sola en la vertical, tot pedalant amb una cadència tranquil·la, com si desitgés que el camí fos infinit.

Per acabar, només vull dir que miraré de localitzar-lo per tal de fer un retrobament, seguir la conversa que va quedar escapçada i visitar amb ell el seu hort, que deu ser digne de veure, a banda, si pot ser, de poder enfangar-me en un arrossar i gaudir d’una altra oportunitat d’aprendre quelcom més d’ell.