SEGRE

Creat:

Actualitzat:

La recordo com una de les exposicions més sorprenents que he vist fins ara. L’havien precedit Les cases de l’ànima i La fundació de la ciutat, i aquesta, la tercera que tancava la trilogia, La ciutat que mai no existí, convidava, com les anteriors, a fer volar la imaginació acompanyada per arquitectures fantàstiques pintades pels dits de grans artistes. Des de pintures pompeianes fins a instal·lacions contemporànies convivint en un món utòpic, inabastable, gairebé perfecte. Ciutats on tot és possible i, com assegurava Josep Ramoneda, aleshores director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, les formes capricioses ens podien sonar a malenconia per arcàdies perdudes. Repassant el catàleg d’aquella exposició a l’hora de la migdiada, mig adormida entre coixins i envoltada dels llibres que m’he proposat de llegir durant aquest estiu, la nostàlgia per aquella ciutat llunyana d’en Màrius Torres se’m fa present cada vegada amb més força i d’una forma punyent, dolorosa, incansablement insistent. Tenen ànima les ciutats. I la meva? En tenia, d’això no hi ha cap mena de dubte. Però parlar en passat no serveix de res més enllà del lament i l’enyor. L’ànima de les ciutats rau en la construcció d’un imaginari que personalitza els seus carrers, les seves places, que les fa úniques. Les ciutats no suporten les cremes. Perquè de vegades del foc nou només sorgeix la mediocritat. Qui va decidir expulsar l’ànima de les ciutats per convertir-les en contenidors de turistes o en masos robats? Quan van decidir els que en tenen una responsabilitat clara despullar les ciutats vestint-les d’impersonalitat? Les finestres de la meva ciutat m’aboquen un paisatge desolador. Els aparadors de les botigues convertits en magatzems de roba de vol gallinaci, els carrers bruts on hi passeja gent que no conec ni vull conèixer. Qui et va robar l’ànima? Totes les ciutats, també la meva, sempre corren el risc de caure en l’abisme més profund. Amb la punta dels peus penjant. Abocades al desordre. Al caos més absolut. Deixades de la mà de Déu i al caprici de l’anarquisme més arrauxat. Llocs inhòspits on no paga la pena de viure-hi. Brutes i abandonades a la seva dissort on hi regna la desmemòria. I sense memòria la història d’una ciutat s’esmicola rodolant per les clavegueres on, en temps de sequera, només hi corre la pols i la brutícia.

tracking