El que no veiem els qui veiem

Us proposo una mena de joc. Un dia qualsevol que no sapigueu què fer, agafeu un antifaç de dormir, un bastó i sortiu al carrer. Quan arribeu a l’entrada, obriu la porta i després de cobrir-vos els ulls, comenceu a caminar. Complicat, oi? No, no és pas que us vulgui cap mal però només així, els que no estem privats del sentit de la visió, ens adonarem de les enormes dificultats que pateixen les persones cegues. Fa uns anys a Suïssa, concretament a Zúric, un pastor cec va obrir el primer restaurant “a cegues” per conscienciar la gent sense discapacitat visual. L’any 2004 obria a París el restaurant Dans le Noir, que va tenir un èxit espectacular i que ben aviat va ampliar el negoci a Nova York, Moscou i Barcelona. La propaganda incitava a provar noves experiències culinàries en un ambient totalment a les fosques. Una experiència, afegia la publicitat, glamurosa, original i atrevida. L’objectiu de conscienciar quedava, per tant, totalment marginat en favor de la superficialitat del turista passavolant. Però una cosa és aquesta mena de divertimento i una altra és el dia a dia “a cegues”. Un amic que el glaucoma li va produir ceguesa total em diu que no és pas el mateix ser cec de naixement que quedar-se cec quan ja ets adult quan les àrees visuals del cervell mantenen l’estructura i no tens la resta de sentits aguditzats com les persones cegues de naixement. El repte de l’autonomia de la ceguesa és força complicada en una societat on, malgrat el paper ho aguanta tot, és a dir, la literatura del Codi d’accessibilitat de Catalunya, la prova del cotó demostra que encara hi ha molt camp per córrer en aquest bla, bla, bla de bones intencions i marc teòric en unes ciutats on els patinets elèctrics, els cartells dels bars i les bicicletes tenen barra lliure anul·lant l’orientació que una persona cega obté en seguir la línia de les façanes. Sabem la manera correcta d’interactuar al carrer amb una persona cega? El meu amic m’envia una guia de bones pràctiques per guiar una persona cega que, soc del parer, que hauria de ser lectura obligada a les escoles. Expressions com “passa per aquí tot recte” o “és allà” no té cap sentit perquè no hi ha referència visual. Parlar d’inclusió és la voluntat de fer-la realitat. Els que s’omplen la boca amb verbs transitius han provat alguna vegada de sortir al carrer “a cegues” o de fer servir algunes aplicacions informàtiques com Catsalut que encara no és del tot accessible?