En educació no s’improvisa
Fins a 74.328 alumnes nous han ingressat al sistema educatiu català fora del període ordinari de matriculació. Aquesta és la xifra que va fer pública la setmana passada la consellera d’Educació, Esther Niubó. És a dir, de mitjana cada mes les escoles i els instituts del país han de gestionar més de 9.000 alumnes nous. La xifra és escandalosa però la realitat és encara més complicada. Només cal parlar amb mestres i professors per corroborar que això dificulta el bon funcionament de les nostres aules. Com poden així les direccions dels centres i els claustres de professors planificar o programar determinades activitats? És cert que la consellera no va especificar d’on provenen aquests alumnes. És a dir, si canvien d’escola, de municipi o si són nouvinguts. Perquè els alumnes que aterren a una aula sense conèixer la nostra llengua o potser, fins i tot, sense haver estat mai escolaritzats aquí tenen encara més dificultats per seguir el ritme estàndard d’un curs. I, evidentment, les aules d’acollida fan una feina ingent però ni tenen tots els recursos, ni se’ls pot demanar als professors que les lideren que amb pocs mesos un alumne s’hagi adaptat plenament.
De fet, sovint tinc la sensació que a les escoles, per tant, als professors i personal educatiu, els exigim massa. Com demostra l’informe PISA, els estudiants catalans necessiten millorar en matemàtiques, en comprensió lectora o en ciències. Però un problema educatiu és també fruit d’una conjuntura social i política. Per això, més enllà dels titulars catastrofistes, el que necessitem és que el sistema funcioni. I perquè tot avanci calen més recursos i més reconeixement de la feina de mestres i professors.
Sense oblidar que la complicitat i la implicació de les famílies és essencial per evitar el fracàs del sistema. Perquè el bon funcionament de les escoles depèn, també, del que passa fora de l’aula; dels valors i coneixements que transmeten pares, padrins, germans o tiets. Tothom contribueix en el futur dels nostres infants i joves. De fet, és bo que sigui així. Com va dir el mestre grec Plutarc, “el cervell no és un got per omplir, sinó un llum per encendre”.
