lectura reportatges

La mirada particular del pintor vilafranquí Aznar Chagall dels paisatges de ponent

Tot i ser de Barcelona i no tenir cap vincle familiar amb Lleida, Xavier Chela va integrar-se a la ciutat amb la mateixa força que el titani se solda als nostres ossos. Després de llicenciar-se en odontologia i fer l’especialitat d’implantologia a París, l’any 98 va tornar i va començar a treballar posant implants per a clíniques de tot Espanya. Fa deu anys que va decidir instal·lar-se a Lleida i obrir la seua pròpia clínica. Deu anys més tard té sis centres entre Catalunya i Aragó i un equip de seixanta-cinc professionals al seu càrrec. Capdavanter en tècniques i material d’última generació, Chela opera unes xifres de vertigen.

Torrebesses és un d’aquells pobles amb encant. Els seus majestuosos casalots, el castell que vigila l’horitzó des de fa mil anys, l’església que va matar el fred a la part baixa, aljubs, cabanes de pedra seca... Però més enllà dels molts racons fotogènics, avui descobrim la història misteriosa que s’amaga entre les pedres.

Hi ha joies amb formes orgàniques, inspirades en la natura. Les coneixem. Però aquestes no són les que fa la Tatiana Cercós, una veïna de Térmens que fa joies de natura. El seu projecte ‘Artèria’ és més que joies i mocadors estampats o boles de llavors. ‘Artèria’ és un fil conductor de l’amor i el respecte a la natura on ha crescut ella i on segueix evolucionant i creant.

Care Santos escriu. És la seva feina i la fa amb disciplina. Acaba de publicar la novel·la ‘Tot el bé i tot el mal’ (Columna), una història que atrapa amb un estil i personatges poderosos que t’interpel·len mentre busquen respostes. Aquesta escriptora catalana diu que es passa la vida reescrivint la mateixa història perquè és la família de qui parla sempre. Allà hi és tot.

El prestigiós historiador Borja de Riquer acaba de publicar la ‘Història Mundial de Catalunya’ (Llibres a l’Abast), un treball col·lectiu de prop d’un miler de pàgines que proposa una mirada diferent a tot el passat seguint el model de l’exitosa ‘Histoire Mondiale de la France’, dirigida per Patrick Boucheron. Més de cent autors han col·laborat en una obra que posa de manifest que tots els intents polítics catalans per modernitzar i transformar Espanya i intentar que la política i l’economia anessin cap a una altra via han fracassat des del segle XVI.

És d’aquelles veus que formen part del catàleg comunicatiu del país dels darrers trenta anys. Josep Cuní va ser un dels pares del magazín radiofònic que avui domina els matins de totes les emissores generalistes. Després de quinze anys explicant l’actualitat al capdavant de programes televisius torna a les ones. La Cadena Ser li ha confiat el projecte de recuperar el lideratge radiofònic a Catalunya al capdavant del programa ‘Aquí, amb Josep Cuní’.

La Marta Rosell és una lleidatana a qui queda curta la definició d’actriu. Ho és. Ha estat sota la direcció de Joan Ollé amb ‘Delicatessen’ i unida al Centre de Titelles de Lleida, entre d’altres companyies de casa. El que l’ha mogut sempre és la veu. Primer la que no podia treure a les classes de cant de l’Institut del Teatre i, després, la que va trobar i entendre gràcies a mestres com Catherine Fitz Maurice, amb qui va aprendre en una llarga estada a Nova York. Ara, la veuran actuar al Liceu i també donant classes a l’Aula de Teatre de Lleida, on comparteix el que ha après de la relació entre el cos i la veu.

Sovint es parla de Joan Margarit com el poeta de Sanaüja, una manera de citar-lo que provoca la idea que va néixer i créixer en el paisatge lent i estopenc de la Segarra. El que hom descobreix al llegir ‘Per tenir casa cal guanyar la guerra’ (Proa) és que si alguna cosa va marcar els primers anys de Margarit no va ser pas una postguerra aïllada en un petit poble de la Catalunya central, ans al contrari. En aquest llibre de prosa, que el mateix autor es nega a titllar de memòries, descobrim una infantesa forçosament solitària marcada per una vida itinerant.

Fa vint anys hauria estat impensable organitzar una xerrada sobre els usos terapèutics del cànnabis en un espai com l’auditori del CaixaForum. Aquesta tardor han fet un cicle de conferències sobre drogues medicinals en el qual han convidat Manuel Guzmán, catedràtic de bioquímica i biologia molecular per la Universitat Complutense de Madrid. Fa més de vint anys que investiga les propietats terapèutiques del cànnabis i és una de les màximes autoritats europees de la matèria.

La molesta que soni un mòbil al pati de butaques. No perquè la desconcentri, té taules per evitar-ho, sinó perquè arrenca la resta d’espectadors de l’esfera màgica en la qual havien entrat seguint l’obra. La Carmen Machi és Olvido a ‘Cronología de las bestias’, l’obra de teatre que ha fet per a ella l’argentí Lautaro Perroti i que es veurà a la Llotja el 15 de desembre. Una obra en què l’espectador és testimoni incòmode de la reacció d’una família que, 10 anys després de la desaparició del seu fill de 12 anys, el recupera i el rep amb fredor i mentides.

El kiwi és d’aquella fruita que n’hi ha a totes les cases i ningú no en parla. Originari del Nepal i internacionalitzat pels neozelandesos, a Catalunya se’n consumeix molt i se’n cultiva poc. Ens acostem a tres productors de Ponent que, amb mètodes de cultiu i finalitats comercials diferents, tenen una cosa en comú: van apostar pel kiwi.

Han donat la volta a la truita. Alguns dels manters desmunten mites i exhibeixen creativitat per explicar amb l’únic llenguatge que arriba a tothom, el del sistema, les seves intencions solidàries i antiracistes. Top Manta és una marca de roba creada per manters de Barcelona. Els lleidatans Lara i Ernest Costafreda hi han tingut molt a veure.

L'artista Juanan Requena construeix un univers paral·lel a través d'intervencions i diaris personals

L’Albert Torramorell assegura que és el primer ciutadà de Ponts que fa el camí de Sant Jaume des d’aquesta localitat de la Noguera fins a Santiago de Compostel·la. En total, 1.033 km a peu en 33 dies, just l’any que feia 33 anys. Números reveladors, menys que la solitud i les vicissituds que va viure en el mes i escaig de camí. L’Albert recomana que tothom es decideixi a fer el seu propi camí. No és necessari que facin un miler de quilòmetres (solament li queden 200 per haver-lo recorregut íntegrament) però fer una etapa qualsevol els ajudarà a aclarir idees i prendre decisions des de dins, allà on costa d’arribar al dia a dia.

No és fàcil presentar-se com a periodista quan escrius sobre temes amables que no molesten ni incomoden mai a ningú. L’etiqueta encara pesa més quan coneixes en Jacob i el Luis, dos joves mexicans de l’estat de Guerrero, a la costa del Pacífic, que participen d’un programa d’acollida temporal gestionat per la plataforma solidària Taula per Mèxic. Els dos treballen en mitjans de comunicació locals i han rebut amenaces de mort pel fet d’explicar allò que veuen al seu voltant. En una societat plena d’injustícies, el bon periodisme incomoda el poder. Tot, sigui polític, econòmic, legal o il·legal.

Començar a ballar a partir dels 30 i fer les primeres competicions als 40 anys. Anar a dansa amb els teus fills. Donar-se permís per aprendre, divertir-se i descobrir que va bé evadir-se al ritme de hip-hop, bachata, salsa o swing. En els 15 anys que fa que existeix Dancescape, aquest és un dels canvis més importants, l’edat i l’actitud dels ballarins, però no és l’únic.

Cinc anys enrere el korfball va tenir una certa volada: la selecció catalana es movia amb comoditat als campionats internacionals i l’únic equip sènior lleidatà jugava i guanyava en lligues nacionals. Però avui aquest esport inclusiu és el més minoritari de les terres de Ponent, amb només mitja dotzena de practicants actius de l’IES Lladonosa de Lleida.

Han corregut arreu del món en campionats nacionals, europeus i mundials i des de fa uns pocs anys ho fan amb la samarreta del Barça. Els germans Aleix i Gerard Porras d’Alpicat són especialistes en curses curtes de tanques i en modalitat de quatre-cens i seixanta i metres, respectivament, són subcampions absoluts d’Espanya. S’entrenen cada dia a les Basses a les ordres del seu pare. Són un equip familiar que viu per l’atletisme.

L’Eduard Ribó impulsa BeYou, una empresa de perfums personalitzats que pretén canviar el paradigma d’aquesta indústria que, sovint, fa pudor de màrqueting. Va ser notícia per crear el perfum del bitcoin, però darrere de l’anècdota hi ha una empresa d’Alàs amb capital internacional que treballa per fixar la població al territori i evitar el despoblament del Pirineu. S’atansa el Nadal i la colònia és un dels regals estrella, així que parlem amb ell per descobrir que és possible regalar exclusivitat, experimentació i contribuir amb la seva causa, que podria ser la de tots.

En plena bombolla econòmica, el govern d’Aznar va expandir la xarxa d’alta velocitat radial per tot Espanya amb epicentre a Madrid. Lleida, situada estratègicament en la connexió amb Barcelona i França, va estrenar parada el 2003. Quinze anys més tard és un bon moment per valorar-ne l’impacte a la ciutat i fer una radiografia del seu dia a dia.

És el primer mag de Lleida i fins ara havia estat desaparegut de la memòria històrica de la ciutat. Comparteix època, principis del segle XX, amb il·lustres com Houdini, però mai ningú no n’havia fet esment ni reconeixement. L’associació de Mags i Il·lusionistes de Lleida li organitza un homenatge i aprofitem per conèixer-lo.

PATI BAZTÁN BUSCA L’IMPACTE IRRACIONAL DELS SENTITS

Tres anys de preparatius. Més de 50 persones d’equip tècnic i mig centenar de voluntaris més. Una campanya de ‘crowdfunding’ i tots els estalvis de vida. Moltes hores i més agraïment. Aquests són els ingredients principals del curtmetratge ‘Condamned’, del director borgenc Octavi Espuga. Després de triomfar amb el seu primer curt, ‘Silent agony’, en 70 festivals internacionals, aquesta setmana estrena ‘Condamned’ a la setmana del terror de Sant Sebastià.

Arriba a Lleida amb l’agenda de compromisos amb els mitjans mil·limetrada, com tantes altres escriptores de primer nivell que estan de gira per promocionar la seua darrera novetat editorial. Aquesta vegada Gemma Lienas presenta ‘El fil invisible’, premi BBVA Sant Joan de novel·la 2018, d’Edicions 62. Escriptora per vocació, Lienas va participar en la breu i convulsa legislatura al Parlament de Catalunya al grup de Catalunya Sí Que Es Pot. Mai no ha defugit el compromís polític, tampoc s’hi ha recolzat per donar visibilitat a la seua carrera literària. Entre el dia que vam pactar l’entrevista i el moment de fer-la, s’ha endut el darrer premi Vaixell de Vapor amb ‘Jo, en Watson i l’armari de la Jacqueline’, una novel·la juvenil que publicarà Cruïlla. Aquesta, malauradament, no he tingut temps de llegir-la.

El Castell del Remei, entre el Pla d’Urgell i la Noguera, ha arribat a ser escenari de fins a 50 bodes a l’any. El seu enclavament era considerat territori neutral per a moltes famílies unides per la discoteca Big Ben de Golmés. Altres parelles l’escollien perquè de petits havien viscut en aquest nucli des d’on avui dia es comercialitzen els vins del Tomàs Cusiné, al capdavant de la finca.

En un petit obrador d’Aitona es fa una de les millors rajoles de xocolata del país. Xavier Palau està al darrere de Pangea, la marca amb la qual comercialitza rajoles que només contenen cacau i sucre. Compra les llavors arreu del món, les selecciona i torra al punt just per aconseguir l’aroma i la textura exactes. Per llepar-se’n els dits.

Són de Bellcaire i de petites ja es barallaven, cada diumenge al matí, per decidir quina de les dues acompanyava el pare a fer la carretera del Doll assegudes al seient del darrere de la seua vella BMW. Amb catorze el tió de casa va ‘cagar-los’ la matrícula per treure’s el carnet de 49cc i des d’aleshores que han fet el seu propi camí sobre dues rodes i sembla que els corri gasolina per les venes. Les germanes Ester i Flor Solé han fet rutes diferents, una és més de carretera i l’altra de sortir a descobrir camins.