lectura reportatges

De petit volia ser Rei Mag. Li semblava que era la feina més bonica del món: fer feliç els altres. De gran va veure que solament hi havia tres places i que no s’obrien oposicions a Rei Mag. Mai. Així que en comptes de fer feliç els altres, el Daniel Gabarró guia persones i empreses cap a l’autoconeixement, que és la porta a la felicitat. En una hora d’entrevista, reformulem l’amor i considerem, seriosament, la necessitat de mobilitzar-se pel dret a conèixer-se. Per la responsabilitat política d’augmentar la consciència de les persones. Com diu el Daniel Gabarró: “si les persones creixen, creix el país”.

La tecnologia segueix revolucionant el camp. Encara que els grups de WhatsApp portin mals de cap, també donen fruits com el naixement de l’associació ‘Dones del Món Rural. Pageses i Ramaderes’, que ha agafat embranzida l’últim any a partir del seu compte a Instagram. Fer xarxa, tenir visibilitat i formar part de taules sectorials són alguns dels objectius de la generació de dones que fan carrera al camp.

Mudar-se sense feina perquè el lloc fa la persona però no el treball. Així, l’Helena i la seva parella es van mudar a Peramola des de Barcelona fa tres anys. En aquest poble de poc més de 300 habitants de l’Alt Urgell aquesta patronista i dissenyadora crea les bosses KimuBCN.

El temps no es pot parar. Assumit això, cal trobar la manera de fer eterns els records. En aquesta cerca, l’Estela Aguilar de Kiwi&co, joiera de formació, va trobar una manera de conservar un vincle emocional amb tot el que un viu durant la maternitat. Així, des de fa un any crea joies maternals. Encara que les més conegudes són les fetes amb llet materna, també se’n fan de cendra, dents, cordó umbilical i cabells. Agradaran més o menys, però el cert és que les joies maternes no deixen indiferent ningú.

No és un home fàcil de presentar, la seua trajectòria és prou dispersa perquè se li pugui posar una etiqueta concreta. Josep Ramoneda, nascut de forma circumstancial a Cervera el 1949, es defineix com un periodista i un filòsof sense acabar de ser cap de les dues coses. Ha dirigit el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona durant més de vint anys i actualment presideix Grup62 i dirigeix la revista ‘La maleta de Porbou’. El passat setembre va fer la conferència inaugural del nou curs de la facultat de Lletres de la UdL amb una arenga desacomplexada a favor de les humanitats.

Què és allò que ens mou? A partir d’aquesta pregunta, d’aparença senzilla i profunditat enganyosa, la companyia barcelonina Zero en Conducta va instal·lar-se deu dies al Teatre Foment de Juneda, amb el suport de la Fira de Titelles de Lleida, per acabar de trobar-hi respostes.

Més que ràbia (Llibres del Delicte) és la nova novel·la del lleidatà Emili Bayo. Polítics sense escrúpols, empresaris corruptes, periodistes sensacionalistes, policies de dubtosa moral... Fins a onze veus narratives li serveixen per fer una mirada polièdrica a la Catalunya del procés sense deixar enrere el gènere negre amb què es va consagrar guanyant el premi Crims de Tinta amb Puta pasta el 2015 i amb el qual també s’ha provat en castellà, amb l’aclamada Tan tuyo como tu muerte. El poeta Xavier Macià serà l’encarregat de presentar Més que ràbia dijous vinent al Cafè del Teatre.

Quan parlem d’animals salvatges i exòtics sempre ens vénen al cap els grans depredadors de la sabana africana. Als marges de l’Europa industrial, sobrepoblada i domesticada, encara es poden trobar bèsties salvatges de mirada corprenedora. El fotògraf lleidatà Josep Maria Talavera s’ha endisant en boscos, praderies i costes de mig continent a la recerca d’uns mamífers que no sempre viuen en les millors condicions.

Cadascuna de les obres de la Maria Montes exposades al Centre d’Art la Panera són una composició rodona resultat d’un collage de petites partícules d’expressió artística que ha anat rescatant del seu entorn cultural català i australià. Descobrim l’univers artístic i la concepció del món d’aquesta catalana resident a Austràlia.

Els carrers de Lleida són l’escenari d’un canvi de paradigma de la música al carrer. Estudiants del Conservatori formen grups per posar-se a prova i guanyar experiència a l’Eix Comercial. Una oportunitat de luxe per escoltar interpretacions de músics professionals que toquen per amor a l’art, encara que els diners que se’n treuen els són benvinguts.

L’Elisa Solé és la presidenta a Lleida de la Federació d’Associacions de Mares i Pares de Catalunya (Fapac), amb més de 2.300 ampes federades a tot el país. A pocs dies de l’inici del nou curs escolar, parlem amb l’Elisa, que és també mare i professora, dels reptes que té la federació per al nou curs, així com de tot el que suposa el mes de setembre per a les famílies amb infants escolaritzats.

Amb la remor de la II Guerra Mundial de fons, a la Cerdanya van començar les obres d’un projecte tan secret com escabellat: crear una línia de búnquers a tot el Pirineu per prevenir i frenar una possible invasió pel nord. A Martinet i Montellà els van recuperar i ara es poden visitar. Un viatge en el temps de les paranoies bel·licistes.

El centenari de l’escola de Butsènit Antoni Bergós retorna a l’actualitat un homenot injustament oblidat que va ser una figura clau a la Lleida republicana, juntament amb el seu germà gran, l’arquitecte i intel·lectual Joan Bergós. La Guerra Civil va acabar amb l’efervescència d’una època de tertúlies al Xop-Bot, catalanisme i, sobretot, compromís cívic. Una ciutat d’ideals arrasada pel franquisme.

Va néixer a la província de Huelva. Té 89 anys i va arribar a la Seu d’Urgell l’any 1951 per fer la mili. A la ciutat va trobar una gran acollida, fins al punt que ja va decidir quedar-s’hi a viure i formar la seva família. I és el lloc on ha gaudit del temps necessari per dedicar gran part de la seva vida al modelisme nàutic. Fa vaixells a escala. És el seu art, la seva vocació i el seu gran camí.

Amb els anys, el músic d’Alpicat Jordi Gasion s’ha reconciliat amb el seu ‘alter ego’, el Fill del Mestre. El 2006 va sorprendre el públic i la premsa especialitzada amb ‘78’, un disc intimista que s’alineava amb una nova fornada de bandautors catalans frescos i sincers que bevien del folk americà i de tot el que els havia caigut a les mans des de l’adolescència. Dotze anys i cinc discos més tard, Gasion continua sent un autèntic ‘outsider’ que viu i es desviu per la música, que en busca l’essència i la treballa fins que aconsegueix la cançó exacta, la que condensa totes les emocions que l’ha feta possible.

Fa 50 anys, a Lleida no hi havia universitat. Solament un 10% dels joves podien accedir a estudis superiors a Barcelona, que quedava lluny i estava mal comunicada amb la Terra Ferma. Per salvar distàncies, un grup de famílies leidatanes va impulsar un col·legi major a Pedralbes amb 84 habitacions. Avui dia és la facultat de Dret de la UB.

Enguany compleix 800 anys l’orde dels mercedaris. A Sant Ramon, a la Segarra, aquesta comunitat manté viu un monestir que és més que una majestuosa obra arquitectònica. Divendres s’omplirà de gent vinguda de tota la comarca per celebrar els tradicionals tres tombs que, segons la llegenda, va fer la mula que carregava les despulles del sant. La resta de l’any és un lloc de pau que convida al recolliment. De fet, darrerament, s’hi ha recuperat la tradició dels exvots.

La propera temporada debuta al Gran Teatre del Liceu amb el paper de Dama de la Frontera a l’estrena mundial de ‘L’enigma di Lea’, una òpera contemporània de Benet Casablancas i Rafael Argullol. Marta Infante és una de les mezzosopranos catalanes més internacionals. A l’Orfeó Lleidatà va descobrir els seus dots per a la música i amb divuit anys va decidir formar-se a Txèquia, on va viure fins que va fer les proves per al Cor Nacional d’Espanya. Amb la seua família han decidit instal·lar el seu camp base definitiu a Lleida, des d’on planifica les gires i concerts per tot el món.

Comprar cereals, llegums o fruits secs a granel és molt més que una moda exòtica i una forma de reduir la quantitat de plàstics que acumulem a la brossa de casa. Parlem d’una alimentació més sana, d’una cuina més elaborada, de prendre consciència que som el que mengem. Connectar-nos amb la terra a través de la cuina.

Durant 12 anys ens vam acostumar a les seves cròniques: “Sergi Vicente, TV3, Pequín”. Va marxar per fer un viatge a la Xina i s’hi va quedar obrint la primera corresponsalia estable d’una televisió de Catalunya i de l’Estat en un país que començava una imparable cursa cap al lideratge mundial. Com a periodista, ha estat testimoni d’uns anys de creixement, però també de profunds desequilibris i de pulsions autoritàries, que explica a ‘China Fast Forward’ (Ara Llibres). Fa tres anys va decidir tornar a Catalunya, on dirigeix Betevé.

L’art com a llenguatge, com un món obert de possibilitats que s’ajusta a les necessitats personals, sempre des del gaudi universal de cada obra i proposta d’art contemporani. Aquesta és la base del programa d’art i hospital que impulsa la responsable del servei educatiu de la Panera de Lleida, Roser Sanjuan, a la unitat de Radioteràpia de l’Arnau de Vilanova. Ens explica què és Radiación Positiva, un programa de residència artística a l’hospital pioner a tot l’estat espanyol.

Si a Carles Canut el recordem pel seu paper de Rafeques i Sílvia Munt serà sempre la Colometa, no seria estrany que Quim Masferrer es convertís en El foraster sense que pugui esmenar-ho. 

Qui més qui menys, ha fantasiejat amb la idea de viatjar en el temps. Montsonís és un poble que presta a fer-ho. El passat 30 de juny, la plaça del Castell es va teletransportar a l’època medieval i els assistents van poder presenciar un autèntic combat de cavallers. Atenció: no era teatre, era història viva. Realitat. Coneixem l’esport del ‘bohurt’.

Enmig de les planes de Gimenells i Raimat hi ha 2Llacs, un paradís per als amants dels esports aquàtics. Des d’una tarda amb els amics fent caiac fins a entrenar-se per a triatlons o fer esquí nàutic. Qui no troba la seua activitat és perquè no li agrada l’aigua.

Un es recorda del fisioterapeuta quan està enganxat. Tard. Quan ho ha provat tot, fins i tot remeis miraculosos, i la desesperació l’empeny a les mans professionals, també, dels osteòpates. Tard. La Maria Verdés, de les Borges Blanques, vol que deixem de fer tard a atendre el propi cos, que ens alerta amb dolors que alguna cosa ha de canviar. Està decidida a posar la fisioteràpia i l’osteopatia de moda a l’alçada del menjar.

Passar la nit dormint en un tipi al menjador de casa amb els teus amics i que, a més a més, sigui una festa de pijames sorpresa. Així es definiria, segur, una de les il·lusions de molts nens que des de fa temps s’ha convertit en realitat gràcies a empreses com Nits d’Indi i Bru Tipis.

Ha escrit poesia, narrativa, biografies, llibres de viatge... Josep Piera (Beniopa, la Safor, 1947) és un nom fonamental en la literatura catalana feta a València. Guanyador del premi Josep Vallverdú d’assaig el 1994, ara sorprèn amb una obra sòlida i ben documentada sobre la paella: ‘El llibre daurat’ (Ed. Pòrtic). Farcit d’anècdotes i de saviesa, d’història i d’històries al voltant d’un plat on l’únic ingredient fonamental és l’arròs al punt just. Però molt més que això: una paella explica la nostra cultura.