Emili Bayo: "No és una novel·la sobre el procés, però tenia el deure moral de parlar-ne"

El crim del germà d’una candidata a les eleccions al Parlament del 27 de setembre de 2015 és el punt de partida de Més que ràbia, la nova novel·la d’Emili Bayo. “No és un llibre sobre el procés”, adverteix, sinó sobre la moral. La portada groga “és cosa de l’editor”. De fet, Bayo adverteix que “tothom tindrà motius per enfadar-se”.

Diu que no ha novel·lat el procés, però la política catalana és el rerefons de Més que ràbia.

Un escriptor té l’obligació moral de parlar del seu món fins i tot quan fa novel·la històrica. I jo no podia parlar del meu món eludint aquest conflicte. He fet una novel·la policíaca que no és, en absolut, una novel·la sobre el procés, sinó ambientada a l’actualitat. És un llibre complex, amb molts personatges. I cadascun d’ells té una visió de l’assumpte.

Agradarà més als lectors independentistes que als unionistes o a l’inrevés?

És fàcil que un lector se senti identificat amb algun dels personatges, però també que en trobi d’altres que li resultin odiosos. M’atreviria a dir que tothom té motius per enfadar-se. La novel·la està composta a partir de primeres persones. Hi ha onze narradors que van aportant les peces per acabar de muntar el puzle de la novel·la policíaca però, a la vegada, cadascun d’ells té una mirada sobre la realitat diferent. També buscava això, aquesta visió polièdrica.

Posar-se en la pell no d’un, sinó d’onze jos, fins a quin punt no és un exercici estilístic deliberat?

Completament deliberat. Considero que en literatura s’han de fer apostes. He intentat fer una novel·la fàcil de llegir que, a la vegada, tingués una estructura molt complexa, perquè és complicat crear onze veus diferents, identificables.

Onze personatges que no són del tot bons ni del tot dolents.

No és un llibre sobre política, sinó sobre moral. O sobre la falta de moral. No hi ha personatges bons ni dolents. Literàriament m’interessen més els personatges complexos, amb llums i ombres. Gairebé tothom té alguna cosa a amagar, alguna cosa de la qual avergonyir-se. M’interessen aquests punts foscos.

Més que ràbia és el seu retorn a la novel·la en català després de Tan tuyo como tu muerte. Va ser fàcil canviar de registre lingüístic?

En realitat, sí. Acostumo a tenir diversos fronts oberts. És la meua manera de treballar. Ara s’ha publicat Més que ràbia, però a la vegada he acabat una novel·la juvenil que encara no sé què passarà amb ella, perquè està en procés de maduració. Vaig canviant de registre, també lingüístic. Amb Tan tuyo como tu muerte volia provar-me en castellà després de més de vint anys de carrera literària en català i el cert és que m’hi vaig sentir molt còmode. En vaig quedar satisfet. Prou per plantejar-me una segona part, una continuïtat.

S’havia quedat amb ganes de més?

De vegades t’enamores d’un personatge i no el vols deixar anar. O li vols donar l’oportunitat que t’expliqui més coses de la seva vida. I això m’ha passat amb els protagonistes de Puta pasta i de Tan tuyo como tu muerte.

És doctor en literatura espanyola. És evident que el castellà el dominava a la perfecció, però l’experiència literària va més enllà. M’equivoco?

En absolut. Hi ha molta gent que et diu que té una novel·la al cap sense adonar-se que una novel·la, fins que no s’escriu, no existeix. Jo, efectivament, sabia que podia escriure en castellà, però no podia saber si me’n sortiria literàriament fins que no ho vaig fer. La idea hi era, la formació lingüística, també. Però llavors t’hi has de posar, perquè una novel·la va més enllà d’un pensament abstracte. Són moltes hores de feina, molta constància, molta concentració... I ni així estàs segur del tot que aguantarà fins que no la construeixes. Vaig tardar sis anys a enllestir la meua primera novel·la. Mai no he estat tan autèntic com quan vaig escriure Traïdors i covards i, a la vegada, era molt inexpert i la meua visió del món era molt parcial.

Es va especialitzar en poesia, però sempre ha fet narrativa. Com és això?

Jo crec que es porta una mica a dintre en funció del caràcter. Vaig fer la tesi doctoral sobre poesia, però d’alguna manera sabia que si mai em manifestava literàriament seria com a narrador. Em trobava més còmode explicant històries que no pas fent quinta essència de les paraules.

La novel·la policíaca està de moda?

És indubtable. Només cal veure quants conreadors té a Lleida. Amb un públic limitat, això sí. La meua primera novel·la ja era, en certa manera, policíaca, però aleshores no estava de moda el gènere i, per tant, no va sortir en cap col·lecció negra. Però sí, em sento en dret de formar part dels escriptors de gènere negre.

I més després que Puta pasta guanyés el premi Crims de Tinta.

No vull caure en lamentacions, però a la gent de Lleida ens costa molt que ens facin cas a Barcelona i aquest premi premi em va facilitar una mica les coses. No hi ha cultura més centrípeta que la catalana. Els que som de fora ens hem de convertir en venedors de la nostra obra i això a mi em resulta molt pesat. Jo vull escriure, no anar a festivals. És una mica pervers: ha baixat tant el nivell de vendes que els editors busquen autors compromesos, autors venedors. Sempre hi ha excepcions, és clar. La Marta Rojals no apareix enlloc i s’ha convertit en tot un fenomen. Ja m’agradaria a mi que em passés això!

Es publica massa?

Es publica moltíssim. I com que la crítica ha desaparegut ja no es fa filtratge. Hi ha opinadors, però no sempre tenen bon criteri. Són amateurs que fan crítiques excessivament elogioses perquè són fans d’un gènere o perquè coneixen un autor. Però no pots valorar una novel·la negra només per com d’original o espectacular és una mort. La literatura és una altra cosa. A mi la novel·la policíaca sempre m’ha agradat com a lector. Em sento còmode fent-ne i estic content del resultat dels tres darrers llibres, però si em pregunta “vostè és un escriptor de novel·la negra?” la resposta és “jo sóc un escriptor”.