La Clamor d’Almacelles: història i tradició

És molta la gent que desconeix la importància històrica, etnogràfica i simbòlica d’un curs d’aigua que ens és ben proper. Avui, pràcticament irrellevant, però segles ençà, fou un punt de referència en la configuració de territoris, en la consolidació de rutes, en la fundació de pobles i en l’abast de poder. Parlem de la Clamor d’Almacelles, la Clamor Amarga o la Clamor Salada, com també es coneix aquest rierol.

Temps era temps, aquest curs d’aigua que naix a la Serra de la Gessa d’Albelda i desguassa, 50 kilòmetres més avall, al riu Cinca –prop de Saidí– fou, en època de l’emperador August, un rierol d’importància cabdal per al conreu i subministre de l’espart i d’altres plantes gramínies fibroses amb què fabricar cordes, recipients i tota mena d’estris i ginys de gran utilitat –especialment per a l’assortiment d’aquests articles en la fabricació i en la intendència dels vaixells i carruatges–, tal com ens explica l’historiador lliterà Víctor Bayona. Així, en un gual poc profund d’aquest rierol entre els termes d’Almacelles i Esplús, s’hi va bastir un pas on la concorreguda via romana que connectava el port de Tàrraco amb Ilerda, Osca i Caesar Augusta, podia travessar-lo amb relativa facilitat. Amb el temps, prop d’aquest indret es fundaria un important establiment d’origen romà, Mendiculeia –ja desaparegut–, com testimonien els mil·liaris romans trobats a la zona, corroborant la importància de la Clamor en el desenvolupament humà d’aquest territori, aleshores erm i eixorc.

No solament els romans es van fixar en aquest curs d’aigua, sinó que al segle XII es fixaria en la Clamor d’Almacelles la frontera natural que separaria els territoris cristians conquerits a la zona de Lleida de l’encara territori musulmà que tenia el seu epicentre en Montsó. El 1300, seria el propi rei Jaume II el Just qui deixarà ben clar, a les Corts d’Aragó, que la Clamor d’Almacelles esdevindria a tots els efectes la línia divisòria entre les terres d’Aragó i les del Principat de Catalunya. Frontera que s’escolliria, un cop més l’any 1835, en la divisió per províncies de l’Estat espanyol.

Però aquest curs d’aigua, generós en temps de pluges i escarransit a l’estiu, aportava –quan les condicions climàtiques ho permetien– unes zones humides i d’aiguamolls amples i extensos, de fins a 500 metres d’amplada, a les fondalades més occidentals del terme d’Almacelles. Aquestes maresmes s’aprofitaren, fins no fa gaire, per al cultiu de l’arròs. Malauradament, l’estancament prolongat d’aigües i, més encara, arran de la posada en funcionament del Canal d’Aragó i Catalunya que abocava les aigües de reg sobrants de les parts més encimbellades del terme, produïa gravíssimes epidèmies de paludisme i plagues d’estornells i de llagosta que arrasarien les collites dels termes propers durant anys. Fou entre 1945 i 1948 que la setena Agrupación de Colonias Penitenciarias s’encarregaria de la canalització d’aquest curs d’aigua –gràcies a la mà d’obra semiesclava de presoners polítics a les ordres del cap tècnic del destacament, Sr. Rafael López Quecuty–, dessecant-se els terrenys que un dia foren llera del riu i que, des d’aleshores, esdevingueren camps de cultiu.

La Clamor no fou tan sols un rierol que llepava la frontera del Ponent de Catalunya. Ni una frontera natural. Ni la parada i fonda de legions romanes o el lloc d’on van sorgir algunes de les pitjors plagues que ha patit mai aquest indret. Fou també el nom amb què s’edità un dels diaris del Centre Republicà d’Almacelles durant la segona República. Fou, fins i tot, l’origen d’un dels personatges més coneguts de l’imaginari almacellenc que es perd en la nit dels temps, i que té els seus orígens en aquells aiguamolls que formava el rierol de la Clamor quan s’estancava a les planes dolces del fondo d’Almacelles. Parlem de la Fera de la Clamor.

Hom la imaginava com un monstre mitològic, mig amfibi i mig terrestre, que habitava entre les xisques i les aigües de la Clamor. Hi havia força gent que l’havia escoltat, especialment quan començava a fer-se fosc. Uns bramits sobrenaturals i fora de tota sospita feren creure que era un monstre desconegut per aquelles gents de l’Almacelles dels segles XVIII, XIX i primera meitat del XX. Fins i tot s’organitzaren caceres populars entre els més valents del poble. Se li atribuïen totes les maldats d’un monstre d’aquelles característiques: sortia de nit, es cruspia els ànecs, els peixos i tot allò que queia en la seva gran boca plena de dents esmolades. Fins i tot, es deia que si algú queia al riu a la nit –tot i que no era gaire profund– ja havia begut oli. Era tal el terror que produïen els seus udols que s’arribaven a escoltar al mateix poble les nits serenes d’estiu. Uns deien que eren guineus, d’altres que eren ocells, d’altres que eren les xisques que picaven les unes amb les altres quan feia una mica de vent. Certament, l’explicació científica que podria provar l’existència d’aquest monstre és més banal i el més probable és que es tractés d’una colònia de bitons: ocells que habiten en llocs pantanosos i humits, que fan els nius enmig de les xisques i dels joncs, i que es caracteritzen per emetre uns sorolls similars als bramits dels búfals. Són molt difícils de veure perquè tenen un plomatge que es confon amb el de les canyes i dels joncs on habiten. En cas de perill, estén el cap i el seu bec allargat en posició vertical i passa desapercebut talment com si fos una canya més de l’entorn.

Tot i que la fama de la Fera de la Clamor era ben patent i notòria en l’Almacelles d’èpoques pretèrites, aquest element etnogràfic del bestiari almacellenc es va començar a perdre en la memòria de les generacions més joves. No fou fins l’any 1993 quan es va voler recuperar aquesta llegenda i l’Ajuntament publicà el llibre La Fera de la Clamor, d’en Joan Grau i les il·lustracions d’en Josep Minguell, o el d’iniciatives més curioses i recents, com la denominació d’una varietat de cervesa artesana local amb el nom d’aquest ésser fantàstic. Tot és poc per engrescar la gent a fer créixer l’interès i la curiositat per saber quelcom més de les tradicions i llegendes més arrelades a la terra que ens envolta.