Espècies invasores a Lleida: la lluita interminable

No va ser fins al 2013 que l’administració pública va oficialitzar el primer cens d’espècies exòtiques presents al nostre territori. D’aquestes, unes quantes també tenen el dubtós mèrit de ser invasores. Si bé les comarques de Ponent i de muntanya són les menys afectades, tampoc no són impermeables als danys d’aquest problema global.

Hi ha molts camins a través dels quals els animals i les plantes transiten arreu del món i s’instal·len més enllà dels seus hàbitats naturals i tots tenen un denominador comú: nosaltres. “Des de temps immemorials els homes transportem espècies amunt i avall, sigui de manera voluntària o no i per motius molt diversos. Ara bé, si fa milers d’anys ho fèiem a una escala relativament petita –els confins de l’imperi romà, per exemple–, avui en dia es poden dur de Lleida a l’altra punta del planeta en unes poques hores”, explica Jordi Ruiz, responsable d’espècies invasores i projectes de conservació del Departament d’Acció Climàtica de la Generalitat de Catalunya. 

Què és una espècie exòtica? Qualsevol que no sigui autòctona i que hagi arribat per culpa de l’acció humana.  Què és una espècie invasora? Una d’exòtica que ha aconseguit adaptar-se i reproduir-se de manera que altera els equilibris de l’ecosistema en el qual s’ha instal· lat. Totes les espècies invasores són exòtiques, però no totes les exòtiques són invasores. Alhora, no totes les espècies que es consideren invasores han aconseguit el mateix grau d’expansió i incidència als diferents territoris del nostre país. “De les més de mil vuit-centes espècies exòtiques detectades a Catalunya –això vol dir que se n’ha vist exemplars en llibertat en un espai natural–, al voltant d’un 12% es poden considerar invasores. La resta no han aconseguit adaptar-se i per tant tampoc s’han reproduït”, reconeix Ruiz. “Ara bé, d’aquestes que hem situat en el mapa només una part està legalment catalogada com a tal, de manera que moltes no estan regulades per cap normativa que ens permeti actuar-hi directament. En aquest sentit, malauradament, hi ha un decalatge entre la realitat i la legalitat”, es lamenta. També hem de diferenciar entre una invasora i una plaga, ja que són termes i realitats diferents. 

Una invasora pot convertir-se en una plaga i una autòctona també. Els conills, per exemple. “Quan un ésser viu és capaç d’adaptar-se en un entorn que no li és propi el més lògic és que no passi inadvertit i que causi algun tipus de problema. El més habitual és que competeixi amb espècies locals pels mateixos recursos”, explica Frederic Casals, professor de l’ETSEAFIV (UdL) i especialista en fauna de rius i ecosistemes aquàtics. Com a representant de la Societat Ibèrica d’Ictiologia (SIBIC), participa del projecte LIFE INVASAQUA, finançat amb fons europeus, per conscienciar tots els actors implicats directament o indirecta en aquesta problemàtica. “El visó americà, per exemple, està desplaçant les llúdrigues autòctones. Aquestes, que els darrers anys estaven recuperant terreny gràcies al fet que els rius tendeixen a estar menys contaminats, ara estan amenaçades per un depredador que, si bé no és molt gran, sí que és més agressiu”, apunta Casals. El que passa és que no es tracta només d’una substitució d’una espècie per una altra, un fet que per si ja és un problema greu, sinó que el trencament dels delicats equilibris dels nostres ecosistemes desencadena problemes imprevisibles. A nivell català els territoris més afectats són tot el litoral i les comarques gironines del nord-est. “La costa té un clima més temperat i alhora és on hi ha més activitat humana, més densitat de població i trànsit internacional de persones i mercaderies”, apunta Ruiz. Això deixa les comarques de l’interior, i sobretot les de muntanya, en una situació menys amenaçada. Ara bé, “actualment no hi ha cap zona que es pugui considerar impermeable a l’arribada d’espècies invasores”, remarca. “Com més altitud, les temperatures són més extremes i els ecosistemes són més resistents i més resilients.” A més a més, el canvi climàtic està provocant una moderació de les temperatures que facilita la proliferació d’aquest problema. Malgrat tot, quan al segle XIX es comencen a introduir truites de riu als llacs i estanys d’alta muntanya per a la pesca es va provocar un empobriment de la biodiversitat de l’entorn a tots els nivells, des de les plantes aquàtiques i els insectes fins als mamífers del voltant. “De fet, els ecosistemes aquàtics són els més desconeguts per al conjunt de la ciutadania i segurament els més amenaçats per les espècies invasores. Des d’algues fins a ocells, passant per amfibis, crustacis, arbres i peixos; estem parlant d’unes tres-centes espècies a nivell espanyol de les quals 126 són directament en una llista negra d’invasores”, lamenta Canals. “Per això és molt important que les activitats humanes al voltant dels espais aquàtics –pesca, agricultura o esport– estiguin ben regulades i les persones siguin conscients dels riscos que hi ha quan es mouen d’un espai a l’altre.” Si som els humans els únics responsables d’aquesta situació, alhora també som els únics que hi podem fer alguna cosa. Ara bé, “hem de tenir present que fa molt poc temps que les administracions han començat a prendre mesures sobre aquesta qüestió.

Fins als anys noranta no només no s’actuava per frenar aquestes espècies sinó que fins i tot es feien polítiques actives que n’afavorien l’arribada i l’expansió sense calibrar quin podria ser el cost per al medi ambient local”, reconeix Ruiz. El mufló, la daina o el conill de Florida es van introduir amb interessos cinegètics, com també es van finançar campanyes per importar truites de rierol o carpa americana per a la pesca en diferents punts de la península. El cranc roig es va introduir a les maresmes de Huelva, la llista és llarga. “De fet, no vas ser fins al 2002 que es va començar a moure alguna cosa a nivell legal, el 2008 es va aprovar una primera llei de patrimoni natural i biodiversitat d’àmbit estatal i fins al 2013 no es va fer el redactat definitiu del reial decret que regula, entre altres coses, les espècies invasores. I una vegada aprovada, la maquinària que s’ha de posar en marxa per implementar les mesures triga uns quants anys a funcionar de manera eficient”, diu Ruiz. A la llista del reial decret hi ha, per exemple, el porc vietnamita. Aquesta és una de les espècies més vistoses provinent exclusivament d’entorns domèstics. “És cert que es van detectar algunes reproduccions amb senglars autòctons, però el fet que ja sigui il·legal vendre’n i comprar-ne ha disminuït molt la seua presència. En el seu moment se’n van arribar a capturar fins i tot en espais tan poc previsibles com la Val d’Aran, però la seua incidència sobre la població autòctona de senglars, tot i la circulació d’algunes llegendes urbanes, és ínfima. Estem parlant d’un total de quatre-cents porcs vietnamites per una població de més de 200.000 senglars”, explica Ruiz. Més extensa i problemàtica va ser la moda de les tortugues de Florida, que la gent abandonava quan se’n cansava –vegeu el desglossament– i que amb els anys han colonitzat molts espais naturals i amenacen seriosament la supervivència de les autòctones. 

Quan pensem en espècies invasores per defecte tendim a imaginar- nos animals, però el problema també té molt a veure amb flors, les plantes i arbres. Josep Antoni Conesa, professor a l’ ETSEAFIV (UdL) i director de l’Arborètum-Jardí Botànic de Lleida, apunta que la flora perillosa. “D’entrada pot semblar més fàcil de controlar perquè un arbre no es mou, no s’amaga, però la veritat és que les plantes tenen moltes maneres de reproduir-se i sovint utilitzen altres espècies animals per traslladar les llavors a quilòmetres de distància. A més a més hi ha moltes plantes que ningú no s’adona que estan colonitzant un espai fins que no s’ha començat a patir-ne les conseqüències o fins que és molt abundant. Algunes poden arribar de l’altra punta del món mesclades amb llavors de correu. Sobretot passa amb plantacions d’estiu que demanen aigua, com la soja o el panís. Com que es planten a l’estiu i es reguen amb abundància és fàcil que aquestes plantes que han arribat de manera accidental també arrelin. En aquest sentit, els cereals de secà pateixen menys. Moltes altres senzillament són plantes o arbres que fan el salt de la jardineria domèstica o urbana al medi natural”, apunta Conesa. 

Com passa amb els animals, el problema és que si l’ambient és propici es reprodueixen ràpidament i per viure necessiten una quantitat de recursos naturals –terra, llum, aigua– que trenquen els equilibris locals. “Igual que passa amb els animals, una de les portes d’entrada d’espècies exòtiques que amb el temps es poden convertir en invasores són els viveristes”, denuncia Conesa. Hi ha espècies que fa tants anys que formen part del paisatge que molta gent ni s’imagina que són exòtiques. Els plataners, per exemple, no són uns arbres autòctons i les rates no són un mamífer originari del nostre ecosistema. Com la canya americana, que creix de manera descontrolada arreu. 

La globalització també ha accelerat de manera exponencial el problema. Un vaixell pot carregar milions de litres d’aigua en un port a Shanghai i al cap d’unes poques setmanes buidar aquelles aigües al de Tarragona. Aquesta operació, que passa milers de vegades cada dia arreu del món, mobilitza espècies pels ports dels cinc continents sense control. Els camins pels quals una llavor, una espora, una larva, una cria o un adult d’una espècie viatja del seu hàbitat per convertir-se en exòtica són inescrutables.