L’exprés de la costa

Vint anys justos de la publicació en català, a finals del 2003, de Paisatge aproximat, notable novel·la de l’escriptor suís Peter Stamm, del qual havien aparegut abans a la mateixa editorial Quaderns Crema una altra novel·la, Agnès, i un llibre de relats, Pluja de gel, i que he rellegit fa poc, arran d’un viatge aquest estiu passat a Noruega, escenari de bona part de la trama: una història d’arrelament i desamor, amb escapada entremig. Tal com informa la solapa del volum, prim de 187 pàgines, perquè es tracta d’una obra breu i concentrada, l’autor nascut en 1963 a la ciutat helvètica de Winterthur deu ser un autèntic rodamon, que entre d’altres molts llocs ha viscut algunes temporades en terres escandinaves, cosa que explica el seu coneixement bastant més que “aproximat” d’aquells entorns boreals en què situa els personatges.

'Pluja de gel'La novel·la de l’escriptor suís Peter Stamm, és una història d’arrelament i desamor i està ambientada a Noruega en bona part de la trama

La Katherine en primer pla, protagonista absoluta, una mare jove divorciada del pare del seu fill, casada de nou amb un segon marit igualment decebedor i treballadora de la duana d’un poble portuari, al capdamunt del territori noruec, prop de les fronteres amb Rússia i Suècia. Tan sols uns centenars de veïns, a quaranta quilòmetres de la localitat més pròxima, incomunicat tot l’hivern –que allà dalt es fa etern, set o vuit mesos– tant per carretera com per avió, amb l’únic mitjà de transport durant tot l’any dels vaixells que costegen el llarg litoral retallat pels fiords (he estat a punt de titular aquest article Paisatge retallat), de la veterana companyia Hurtigruten, amb sortida de Bergen i arribada a Kirkenes, un cop contornejat ja el cap Nord, set dies després.

Dos serveis diaris, l’un descendent al vespre, l’altre ascendent a mitjanit.La noia, que quasi no ha sortit del seu catau natal de fred, foscor, soledat, tedi i alcohol, molt ben descrit als capítols inicials, i que en tot cas no ha baixat mai més avall del cercle polar àrtic, pren la decisió de fugir, no sap ben bé cap a on, moguda per la vaga esperança de retrobar un antic amant més il·lusori que real, amb qui ha estat mantenint un esporàdic contacte per correu. Sense avisar a la feina, havent deixat el nen amb la padrina, s’embarca a l’Hurtigruten vespertí per emprendre un atzarós periple sud enllà que, després de travessar mig continent en trens nocturns, la portarà fins a París.

I no n’explico res més, per si algú se la vol llegir.