DePedro: “Quan connectes amb el públic és molt bonic, es desprèn una energia especial”

Als anys noranta Jairo Zabala participava en quatre bandes que viatjaven des del rock fins al mestissatge per poder viure de la música. Inquiet i treballador, el músic madrileny fa deu anys que viatja pels escenaris amb Depedro, una proposta en la qual es recull els anys d’ofici i la capacitat per observar i aprendre de referents com Auserón, Amparo Sánchez o Calexico. El dijous 7 obrirà el festival Mud al Cafè del Teatre de Lleida. Si volguéssim etiquetar DePedro com si fos una foto d’Instagram hauríem d’escriure una col·lecció de

hashtags

que van del rock més canalla del Madrid dels noranta a les ranxeres més polsoses del desert que Trump vol cicatritzar amb el mur de la vergonya, passant pels ritmes vitals de l’Àfrica negra o el blues dels locals més foscos de Memphis.

En els seus discos és capaç d’harmonitzar referents molt dispersos.

Ja són molts anys en això de la música, estic molt orgullós de poder viure de la música des que era molt jove. Cada projecte musical ha deixat pòsit i m’ha fet com sóc ara. No seria això si no fos per gent com Amparo Sánchez, amb qui vaig compartir molts anys amb la seua banda, Amparanoia. Després va ser ella qui em va presentar la gent de Calexico, amb els quals vaig connectar molt ràpidament, vaig girar per tot el món i em van animar a crear DePedro.

Es tracta sempre d’anar endavant, buscar nous horitzons.

Amb Calexico vaig aprofundir en idees que ja formaven part de la meua manera d’entendre la música. Vaig mamar molt de la seua cosmovisió, de com encarar l’ofici de músic amb honestedat i emoció.

En vint anys ha evolucionat i la sensació és que no ha traït el seu tarannà, que senzillament ha madurat musicalment.

No tindria sentit fer el mateix que aleshores, necessito buscar sempre nous referents i avançar, seguir sempre aprenent i treballant.

Alguna vegada ha confessat que a casa, quan era petit, la seua mare escoltava música africana.

La meua mare va viure fins a l’adolescència a Guinea Equatorial perquè el meu avi hi treballava de funcionari. Per a mi la música africana, sobretot la d’influència occidental, ha format part de la meua educació musical des que era petit. Mai no ho vaig viure com un fet excepcional, jo pensava que aquesta era la música que escoltava tothom a casa seua.

Un continent que tenim a tocar i desconeixem profundament

Per a mi han estat una influència molt gran per aquestes circumstàncies que comentàvem. En general potser sí que no es coneix tant com caldria, perquè fan música molt bona. També és cert que cada vegada hi ha més músics africans que fan gires per Europa perquè hi ha gent que els escolta, com Youssou N’Dour, Salif Keita o Amadou and Mariam.

Parlant de gires, com les viu després de tants anys voltant pel món?

Amb optimisme, formen part de l’ofici de músic. Serveix per conèixer gent nova i carregar la maleta de coses, d’experiències que t’omplen com a persona. És clar que hi ha moments que cansa, però també n’hi ha que desprenen molta energia. Connectar amb el públic és molt bonic.

Ha tocat per mig món sense deixar de tocar de peus a terra.

Nosaltres som músics, això és un ofici i ja està. Ens dediquem a l’entreteniment i la nostra feina és que la gent s’ho passi bé una bona estona escoltant la nostra música. Jo sóc molt familiar, sóc molt conscient de quina és la meua gent. Quan creuo la porta i entro a casa, el primer que faig és oblidar-me del personatge.