Felip Tribó: “Els joves tenen més difícil obtenir bones collites encara que sembrin bé”

En Felip Tribó, del Cal Rels, al Palau d’Anglesola, va començar a escriure un cop jubilat. Ho feia com un exercici íntim i personal, per plasmar les seves vivències, records i pensaments. Quan un amic seu, l’editor Lluís Pagès, se’n va assabentar, li va demanar llegir els folis que s’anaven multiplicant. L’olfacte del fundador de Pagès Editors li feia pensar que les línies del Felip podrien arribar al cor de molta gent. I quan ho va tenir a les mans en va estar segur. El resultat fou Mentre el Felip estava escrivint el que acabaria sent

El somni de fer un món millor

va morir la seva dona, la Margarida Serra, companya inseparable durant gairebé 50 anys. És per això que aquest llibre és un cant a la vida i a la convivència feliç amb ella. Un homenatge en què no hi falta, però, reflexions sobre la cooperació, el treball al tros, la planificació agrària o les seves idees de com es podrien organitzar millor la política, el municipi o el futur dels joves.

Com vau començar a escriure

?

Deu fer un parell o tres d’anys. Vaig començar a escriure amb la intenció de plasmar sobre el paper les meves experiències i reflexions. Estava jubilat i tenia temps. En cap moment havia pensat a publicar-ho, però un dia el Lluís Pagès, amb qui ens coneixem de fa anys, en saber que escrivia em va demanar llegir-ho. Quan m’ho va tornar, em va proposar publicar-ho. Jo no ho veia gens clar, per què sóc algú que tota la vida m’he dedicat a treballar les terres, no tinc cap carrera universitària. Sí que és cert que sempre he sortit molt, m’ha agradat fer xerrades, m’era igual parlar amb un advocat que amb un director de banca, com el capítol que explico al llibre de quan era un nen d’uns nou o deu anys.

Com el va convèncer el Lluís Pagès?

Ell estava segur, i així m’ho va dir, que els textos tenien alguna cosa que podria arribar al cor de la gent. Així que a poc a poc, ho vaig anar acabant i li vaig portar. Sí que és veritat que ara molta gent em diu que se li fa molt agradable de llegir, perquè com que són textos curts, poden llegir-ne dos o tres, deixar-ho i tornar-hi un altre dia amb els següents. A més a més, el fet de no tenir un ordre cronològic també implica que no cal llegir-lo tot seguit, sinó agafar-lo per allí on vingui més de gust o interessi més.

Al llibre afirmeu que “si sembrem bé, vindran bones collites”. N’esteu segur?

Estic segur que el 70% o el 80% de la meva generació estarien d’acord amb mi. Per exemple, abans podies entrar a treballar en un lloc i quedar-t’hi tota la vida, si hi estaves a gust. O treballar unes terres i viure’n. Ara bé, és cert que avui en dia els joves tenen més difícil obtenir bones collites encara que sembrin bé. Ha canviat tot tant, que és molt difícil. Tant de bo tinguin tota la sort del món, però és complicat. Com dic al llibre, els de la meva generació tenim un petit problema: és com si tinguéssim un mur al nostre davant. S’ha avançat tant a construir-lo que se’ns fa molt difícil escalar-lo i seguir el corrent de la vida que hi ha a l’altre costat. Quan tens una edat com la nostra i volem explicar experiències, ens trobem una mica desfasats.

és també un homenatge a la seva esposa. Quin és el secret de 50 anys de matrimoni feliç?

Estimar i respectar. Està clar que no tot són flors i violes, has de saber reconèixer si un dia t’has equivocat. Ara bé, reconec que en això també hi ha un salt generacional amb avui dia. El que tenim dins el cervell i el cor no s’alimenta amb monedes.

Vista l’experiència del seu primer llibre, prepara el segon?

No ho sé. No he deixat d’escriure, però l’emoció no és la mateixa que amb el primer. Suposo que això és com el primer amor, que mai l’oblides.