Ildefonso García-Serena: “A totes les famílies hi ha algú que se n'ha hagut d'anar a l'exili o emigrar ”

Va néixer a Buenos Aires el 1949. Era fill de l’exili republicà. Als sis anys la família va tornar i es va establir a Barbastre i, més tard, a Lleida, on va passar dos anys dels quals guarda un gran record i alguns amics dels que són per tota la vida. Ildefonso García-Serena encara aniria a Saragossa a estudiar Publicitat i, finalment, a Barcelona, on es va convertir en un publicitari d’èxit. Potser perquè ha voltat tant la seua segona novel·la,

Només va viure dos anys a Lleida, però en té molt bons records. “Hi havia una vida cultural molt interessant”, assegura. “El premi Urriza, els videoclubs... Cal tenir en compte que érem molt a prop del maig del 68 i es respirava un cert ambient de canvi, malgrat la situació política”. Ja li agradava escriure aleshores, fins i tot va publicar algun article a la premsa, però la publicitat va guanyar la batalla. Amb

El fill del doctor

, publicat en català i en castellà per Vegueta Ediciones, consolida una carrera literària que es va iniciar el 2016 amb

Elogio de la chireta

, una crònica local costumista. Molt diferent és

El fill del doctor,

una novel·la que recorre un segle llarg d’història a través de quatre generacions i que, en part, és autobiogràfica. Amb una arrencada que promet: “Fill, entre dia i nit no hi ha paret. Avança’t, que ara t’enxampo”. La frase la pronunciar el seu besavi el 1888 i va desaparèixer sense deixar rastre.

Encara que l’hagi novel·lat i

sigui un llibre de ficció, sembla com si aquesta història la portés molt endins i sentís la necessitat d’explicar-la.

És cert. És una història que havia sentit explicar de nen amb molta curiositat. A totes les famílies hi ha secrets antics que s’expliquen més amb silencis que amb paraules. Jo sentia la necessitat de tornar 120 anys enrere i saber què li va passar al meu besavi, què va portar un pare de família a desaparèixer en plena nit. No és difícil imaginar-se l’angoixa dels que es van quedar, sense saber si era viu o mort. Era un misteri que volia esbrinar. I, per fer-ho, he hagut d’explicar la història de quatre generacions i teixir lleialtats invisibles amb aquestes persones que em van precedir. Tot i que parteixo d’una història familiar, en certa manera, també és molt universal. Moltes persones s’hi poden veure reflectides.

Ho diu per l’exili, l’emigració, el desarrelament...

En part sí. Recorro 120 anys de la història d’Espanya, però també d’Europa i d’Amèrica a través de l’emigració i l’exili. Jo sóc fill d’exiliats republicans. No he patit l’exili, en sóc un testimoni, només. I dic testimoni perquè sí que he vist l’angoixa, la desolació i la tristor de l’exiliats i migrants. Una nostàlgia que arrela molt endins i fa mal. Els meus pares van marxar a l’Argentina l’any que jo vaig néixer i vam tornar quan tenia sis anys. Creuar l’Atlàntic en vaixell a aquesta edat és una cosa que et marca profundament, i per això apareix a la novel·la. Però la meua biografia no té res d’excepcional: costaria trobar alguna família a Espanya o a Itàlia que no hagi vist marxar algun dels seus membres.

I ara no ens reconeixem en l’espill dels que arriben.

Això és terrible. És molt trist que no ens adonem que els nostres avis van marxar en unes condicions molt semblants a les dels migrants d’avui. Tant és si un fuig d’una guerra o per la situació econòmica: tots són víctimes. El que està passant actualment al Mediterrani ja no és que sigui dramàtic: és tràgic! Ens hauríem de sentir horroritzats cada dia.

Ara deia que a vostè el va impactar molt aquest viatge des de Buenos Aires amb només sis anys. Hi ha la mirada del nen que va ser a

?

Els ulls del nen hi són. Hi ha records i emocions que un no és ni gaire conscient del tot d’haver-les sentit fins que no és adult i les aconsegueix entendre. Hi ha aquesta mirada expectant d’un nen, però recordada des de la maduresa.

Al llibre passen coses tan extraordinàries que algun crític ha parlat de realisme màgic. Hi està d’acord?

El realisme màgic va ser un moviment literari que neix cap als anys seixanta a Llatinoamèrica, i aquesta novel·la és del segle XXI... no sé si hi ha realisme màgic. Jo potser parlaria de realisme social. Com he dit, era una història que no sabia que havia de contar-la, però la portava a dins.

Sempre va tenir clar que en faria una novel·la?

No, no, en absolut. No sabia si me’n sortiria. La història hi era, però no tenia format de novel·la. Escriure una novel·la és com construir un vaixell, una empresa titànica que demana una inversió de temps i un esforç molt gran, però no n’hi ha prou. Fer un vaixell és molt complicat, però de res no servirà si s’enfonsa. Amb la novel·la passa el mateix. No n’hi ha prou amb escriure. Has de portar el lector a bon port. La història ha de tenir una consistència.

Que vuitanta anys després de la Guerra Civil encara hi hagi històries per explicar vol dir que hi ha ferides que no s’han tancat?

S’han perdut detalls, records... però les ferides de la guerra no s’han tancat. I per això parlo de lleialtats invisibles, perquè cada història que es recupera ajuda a cicatritzar. De vegades, amb una novel·la de ficció es pot. Però costarà molt de passar pàgina. La rasa de dolor que va deixar aquesta catàstrofe és tan profunda! Espero que algun dia, entre tots, la puguem tancar. La guerra va ser molt dura a tot arreu. A Barbastre, on em vaig criar i d’on em sento, va ser terrible. A tot arreu, de fet. Hauríem d’estar molt atents perquè la història sempre es pot repetir i no ens ho podem permetre. Sempre és possible que les circumstàncies ens portin a una situació límit, d’aquelles que la teua vida es fon a negre.

Com va fer cap a Lleida?

Van destinar el meu pare a Cervera. Estava malalt, i el clima li anava bé. Llavors, quan em va tocar anar a estudiar em van portar a Lleida, al Sant Jordi, on vaig passar dos anys molt bons. Era un centre pedagògic molt avançat i la ciutat, potser és perquè jo tenia 17 anys, però em va semblar que tenia una intensitat cultural molt interessant. Llavors va morir el meu pare i vaig començar a treballar en una fàbrica de gasoses que hi havia a la carretera de Saragossa. Treballava al magatzem, però allí vaig fer els meus primers anuncis! Després vaig anar a estudiar Publicitat a Saragossa i em vaig establir a Barcelona, on vaig arribar a dirigir una agència amb 350 publicitaris.

Seguirà escrivint?

Tinc algunes idees de llibres. En tinc tantes que no en tinc cap [riu] però, en tot cas, el proper llibre no tindrà gaire a veure amb

, que té un punt final molt clar. Ha estat un repte construir una novel·la amb una trama múltiple tan complexa i que, a la vegada, quedés ben lligada.

Està en plena promoció. Els lectors li han descobert coses que ni vostè mateix havia vist.

És extraordinari. M’han ensenyat punts de vista de la novel·la que no havia considerat. Això també passa perquè els personatges que tu crees i defineixes acaben tenint vida pròpia. Penso que la literatura és justament això: que tu descriguis una situació, una emoció, un personatge... i el lector reprodueixi en llegir el text el sentiment que tu tenies quan l’escrivies. Arribar al lector, fer-li sentir allò que tu senties, és una cosa apassionant. M’agrada molt tenir aquest

feedback

amb la gent que s’ha llegit el llibre.