Bel Olid: “Depilar-se obliga a exercir una violència dura i innecessària sobre el propi cos”

Si tot el que ens afecta com a persones es pot mirar des d’una perspectiva feminista, la depilació encara amb més motiu. L’escriptora i traductora Bel Olid va estar molt temps compilant dades i reflexions al voltant del tema per fer una tesi doctoral sobre el pèl de les dones en les obres culturals. Finalment se’n va desdir i ara ha aprofitat tot aquell material per escriure ‘A contrapel’ (Destino), una reflexió sobre el cercle de depilació, submissió i autoodi en el qual viuen les dones de la nostra i moltes altres societats. Editat en castellà per Capitán Swing i en gallec per Embora, el llibre van en la línia de ‘Feminisme de Butxaca’ i ‘Follem?’.

En el llibre combina reflexions polítiques i dades científiques. També hi ha confessions més personals i una exposició de les pròpies contradiccions.

Seria hipòcrita dir que no tinc cap problema amb la depilació. Per sort cada dia menys, és clar. Em sembla que una part de desactivar aquest autoodi és reconèixer-lo i entendre com funcionen els mecanismes socials orquestrats per controlar el cos de les dones.

Per assegurar-se que es depilen correctament.

Tenim molt interioritzats els cànons de bellesa imposats pel patriarcat i en els darrers anys hem vist com les úniques parts del cos on se’ns permet tenir pèl a la vista és el cap, les celles –degudament perfilades– i les parpelles. Per mantenir-se dins dels cànons hem de depilar-nos amb regularitat, i això vol dir arrencar-nos molts pèls, exercir una violència sobre el cos que em sembla molt dura i innecessària. Tot aquest dolor per satisfer una norma que no hem escollit nosaltres?

No calen lleis per imposar-la, amb la pressió social n’hi ha prou per assenyalar la dissidència.

Aquest estiu estava en un restaurant i a la taula del cantó hi havia un senyor molt preocupat i fastiguejat pels meus pèls a les cames. L’hi va fer saber a la persona amb qui dinava amb la veu prou alta perquè jo ho sentís, un home que no havia vist en ma vida. Això passa i totes les que hem trencat aquestes normes estètiques ho hem viscut alguna vegada.

El llibre també aporta dades per a l’esperança.

Oi tant! Les dones menors de trenta anys són molt més tolerants que les majors de cinquanta respecte a les que decideixen no depilar-se. Les que es depilen ho fan en moltes més parts del cos, però a l’hora d’opinar sobre les que opten per no fer-ho, el 25% consideren que és una decisió personal i que cadascú és lliure de fer el que vulgui amb el seu cos. És molt important teixir aquesta aliança de no-agressió entre les dones, de no fer la feina bruta del patriarcat.

Tot i que no són temes centrals del llibre, també parla del positivisme i la neutralitat corporal.

La positivitat ha estat una idea interessant a l’hora de trencar estereotips perquè ens ve a dir que tots els cossos són bonics i que no hi ha persones lletges. Això ha estat un alè d’aire per a col·lectius i persones tradicionalment marginades o estigmatitzades pel físic. El de la neutralitat va un pas més enllà i ens diu: és irrellevant si estem guapes o no perquè la bellesa no és important i no cal buscar la bellesa. El meu cos per què té valor? Per què és bonic o perquè estic vivia i em permet gaudir i passar-m’ho bé?

Deixar de posar el focus en el físic?

En termes de bellesa, és clar. Jo he deixat d’opinar sobre els cossos de les meues amigues, i això que sempre ho feia en positiu. Prefereixo dir-los que les veig contentes i convidar-les a compartir-ne els motius.