SEGRE

ENTREVISTA

Erik Schmitz: “Vivim en un món tridimensional i per aquesta raó sento tan real l'escultura”

Erik Schmitz: “Vivim en un món tridimensional i per aquesta raó sento tan real l’escultura”

Erik Schmitz: “Vivim en un món tridimensional i per aquesta raó sento tan real l’escultura”SEGRE

Publicado por

Creado:

Actualizado:

Fill i germà d’artistes, el jove escultor Erik Schmitz, instal·lat a Ivars d’Urgell, acaba d’inaugurar la seva darrera exposició al Gerart Gallery de Tàrrega. A part d’incorporar-hi els treballs més nous, fa una retrospectiva de les diferents fases de creació de la seva trajectòria artística.bPer a aquest creador l’escultura és, segurament, la tècnica amb la qual se sent més còmode. Acostuma a treballar amb materials naturals i reciclats. Afirma que com a ecologista li dol veure com es rebutgen elements que han suposat una gran despesa en la seva fabricació.

L’Erik Schmitz creu que tots portem dins una ànima d’artistes i apunta que el tret característic que l’ha dut a ell i als seus dos germans a dedicar-se a la creació ha estat l’educació que han rebut per part dels pares. La mare, lleidatana, va créixer en un entorn rural i ecologista sense les distraccions de la ciutat.

El pare, de la zona de Westfàlia (Alemanya), va créixer en una zona boscosa on persones d’ofici treballaven amb constància per reconstruir un país enderrocat i on la fusta era el material protagonista en la construcció de cases i mobles. Allí es va despertar la seva vocació de fuster i ebenista.

De pares creatius, fills artistes?

Els tres germans, vam beure d’un còctel de creativitat i ofici conformat per dues cultures que ens han dut a un estil de vida en què pensem i desenvolupem noves formes i les posem a disposició del nostre entorn.

D’això n’hem fet la nostra manera de viure, cadascú la seva. El Kim, en la branca de les tres dimensions mitjançant l’abstracció, a través de la pedra i la fusta com a materials protagonistes.

El Swen, en l’àmbit de la pintura i la il·lustració a tot color, i molt vinculat amb el medi natural. I jo, l’Erik, amb un interès profund a experimentar constantment tècniques i llenguatges diferents, fet que m’ajuda a conviure millor amb el que m’envolta.

Per què es van instal·lar al Pla d’Urgell?

El sentit mediterrani, la família de caràcter comunitari, el bon clima... Les possibilitats van molt més enllà de l’aparença. Vivim aquí pel caràcter d’aquesta zona, perquè ens dona estabilitat, però sempre que hem cregut necessari viatjar i aprendre d’altres cultures no hem dubtat a agafar el transport convenient per poder arribar al nostre objectiu.

Vol dir que a Alemanya no haurien tingut més oportunitats?

Potser sí, però a quin preu? Allí gairebé no surt el sol! Aquí tenim totes les oportunitats. De totes maneres, hem crescut entre les dues cultures. Personalment sento que la combinació d’haver-nos nodrit de les dues cultures m’ha donat la facilitat d’emprendre viatges a diferents paratges i d’adaptar-me per a sentir-m’hi bé.

Actualment resideixo al Pla d’Urgell, però no descarto, i sovint contemplo, la possibilitat d’anar a Alemanya o a altres països; no per falta d’oportunitats, sinó pel desig de crear en entorns diferents. Em sento molt afortunat d’haver nascut en un continent que em brinda la possibilitat de viatjar a la majoria de països i, a la vegada, sento una profunda decepció que les oportunitats no siguin les mateixes per a tothom.

Vostè, pel que he llegit, la disciplina que més treballa com a artista és l’escultura, però n’ha treballat d’altres?

En la varietat està el bon gust. M’encanta experimentar i sempre que puc busco noves formes visuals i plàstiques per expressar el que em motiva o em preocupa. No es tracta d’un material o d’una tècnica, tot gira entorn el missatge que vulguis transmetre i les possibilitats que tens. És com el transport, pots desplaçar-te per una ciutat amb diferents mitjans, però quin sigui l’adequat dependrà sempre del recorregut que vulguis fer i el destí que t’esperi.

Per què es decideix finalment per l’escultura?

Vivim en un món tridimensional i sento que és per aquesta raó tan senzilla que em desenvolupo a gust en aquesta disciplina, perquè és real. Donar volum i forma amb el valor afegit de la textura de cada material és el que em motiva formalment.

Què pretén mostrar en cada obra?

Cada obra és diferent de l’altra, cadascuna té la seva raó de ser. El que m’ha dut a crear i a establir un vincle amb l’art ha estat la necessitat de comunicar-me de manera gairebé intuïtiva. A vegades diem que “val més una imatge que mil paraules”, i jo penso que hem de donar el màxim de nosaltres mateixos.

Per això, les imatges les faig en tres dimensions, figuratives i acompanyades sovint d’algunes paraules per tal de crear un vincle íntegre. Les meves obres pretenen instaurar un diàleg subtil i gairebé imperceptible amb l’espectador, que és qui capta el missatge. L’obra no pot ser només bonica o tenir una forma estranya que hagi de ser explicada amb pèls i senyals per ser entesa. M’agrada que les obres parlin per elles mateixes i el màxim de persones en puguin captar l’essència.

Les seves obres les podríem etiquetar? Socials, de denúncia, etcètera.

Sempre m’ha preocupat la convivència amb l’entorn, les persones i el paisatge, i en el passat sovint l’enfocament que li donava era de rebuig, de queixa i de pessimisme.

Amb el temps em vaig adonar que l’art i la creació em podien servir de canal de comunicació per transmetre idees, no necessàriament preocupacions, sinó principis i valors. Un canvi de paradigma que podia arribar de manera afable, complint uns paràmetres atractius per al receptor i, per tant, generant un espai més propici per a l’empatia i l’enteniment. Només així podem donar lloc al respecte i a la convivència.

Quin són els materials amb què li agrada més treballar?

Són tots aquells que parteixen de l’entorn i que tenen un impacte reduït a nivell mediambiental. Aprofitar un tronc d’un arbre que ha complert el seu cicle vital, o utilitzar una pedra que es descarta d’una cantera és el que em fa sentir millor. Per tant, que compleixin els dos paràmetres: que siguin naturals i reciclats.

Però hi ha altres materials amb els quals també se sent còmode?

Com a ecologista de tercera generació em dol veure com es rebutgen elements que han tingut una gran despesa material i energètica en el seu procés de fabricació. Aquests, a més de propiciar més producció i contaminació, contribueixen al desequilibri mediambiental i a embrutir el paisatge.

Amb aquests elements procuro no treballar-hi. Tinc caixes plenes de materials que, per tal d’evitar que tinguin un destí tràgic, confio poder utilitzar en alguna obra i donar-los de nou un sentit.

Pel que he vist i llegit, li agrada fer escultura de grans dimensions, per què?

Per a mi, només hi ha fascinació i èxtasi quan hi ha superació i, entre altres, el gran format té aquesta capacitat. He de dir, però, que en aquest cas és una qüestió de satisfacció personal, és una tendència que tinc. El fet que les obres em superin en dimensions té un punt d’oníric, em fa sentir que estic immers en les meves idees, que l’imaginari es materialitza.

De tota manera també treballa amb dimensions més petites, o no?

Efectivament, ja que el petit format redueix la necessitat d’infraestructura i despesa energètica, tot i que no necessàriament el temps. És més adequat perquè l’obra pugui ser itinerant, ser exposada a diferents indrets i, a la vegada, permet que el destí definitiu sigui un espai més íntim com a casa de les persones que la valorin.

Treballa el que vol o l’inspira o per encàrrec?

Faig les dues coses, ja que cada obra és un repte. A nivell personal és molt avinent realitzar les pròpies idees, però en el moment en què reps un encàrrec sorgeix un repte: resoldre amb equilibri el que la persona o l’organisme interessat planteja amb els teus criteris i interessos personals. Penso que fer sempre el que a un li ve de gust pot derivar a l’estanquitat i, en conseqüència, a la frustració. Vivim en societat i interactuar ens fa créixer.

De quina exposició se sent més satisfet?

L’exposició de la qual em sento més satisfet és la que tinc actualment a Gerart Gallery de Tàrrega i que vam inaugurar el dia 9 de juliol. A part d’incorporar els treballs més nous, pretén fer una retrospectiva de les diferents fases de creació de la meva trajectòria artística.

Començant a la Universitat de Barcelona i passant per les tècniques de gravat apreses a la UNAM a Ciutat de Mèxic i que vaig seguir desenvolupant al CÍEC i a La Platanera a Galícia, a Alfara Studio de Salamanca, a l’Escola de la Dona a Barcelona o fins i tot pels apunts de model de l’Escola Joso i del Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona, per acabar a l’Escola d’Art Ondara, a Tàrrega.

La seva darrera escultura...

Si parlem estrictament d’escultura, la meva darrera obra seria l’Aflorament, on reflexiono i faig una metàfora sobre la posició de la dona. Aquesta obra, representada per un pilar de formigó i una estructura metàl·lica que en surt de l’interior i s’allibera i adopta una nova forma lliure i orgànica, ens parla del pilar masclista que ha perdurat durant segles i ha funcionat de manera rotunda, ferma i aparentment indestructible. Aquí és on podem equiparar el formigó amb els homes (part visible del pilar) i l’acer amb les dones (part oculta del pilar). Aquest model ja no és sostenible i, perquè la vida pugui continuar, necessitem replantejar un nou paradigma.

En aquest procés d’experimentació en què estic immers, darrerament he estat provant de dur l’escultura a un format vertical. He tingut el plaer de realitzar de manera col·laboradora amb diferents artistes muralistes, i fins i tot involucrant alumnes i professors, diversos murals amb relleu. En aquests he utilitzat materials reciclats com el pneumàtic o el cable de telèfon, i he fet ús puntual de les tècniques tradicionals del relleu, l’esgrafiat o el fresc amb morters i pigments especials, i fins i tot de la ceràmica.

I la peça de la qual se sent més satisfet?

Personalment, he d’admetre que no hi ha una peça que em satisfaci més que les altres.

Com veu la creació artística a les comarques de Ponent?

Em fa l’efecte que cada vegada s’entén més la necessitat de les arts al territori. Som un entorn rural on cal equilibrar els diferents sectors. El sector predominant és el sector agroindustrial, mentre que el sector del patrimoni natural i mediambiental és escàs, i penso que una manera de compensar-ho és justament creant patrimoni cultural. Aquest pot oferir riquesa i atractiu als nostres pobles, conformant un caràcter íntegre i aportant un valor afegit.

Hi ha molt talent i vocació, i tenim la sort de tindre escoles d’art per acompanyar i transmetre tècniques i coneixements que permetin realitzar-nos. Enguany he tingut la magnífica experiència de donar classes d’escultura a l’Escola d’Art Ondara, a Tàrrega, i és genial veure com aquest espai brinda de manera molt propera i familiar i en una ciutat referent en teatre i espectacles l’oportunitat de conviure amb les arts plàstiques, les arts escèniques i el disseny per sortir-ne preparat, amb una base molt potent que res té a envejar amb altres indrets.

.

Erik Schmitz: “Vivim en un món tridimensional i per aquesta raó sento tan real l’escultura”

Erik Schmitz: “Vivim en un món tridimensional i per aquesta raó sento tan real l’escultura”SEGRE

tracking