SEGRE

ENTREVISTA 

Vicenç Villatoro: “No crec en les direccions de la història. No hi ha cap guia preexistent”

L’epopeia humana que va representar la construcció del Canal d’Urgell a mitjans del segle XIX és l’eix que articula la narració d’'Urgell. La febre d’aigua' (Proa), en què Villatoro submergeix el lector
en una època convulsa, enmig de guerres i violència explícites

Vicenç Villatoro: “No crec en les direccions de la història. No hi ha cap guia preexistent”

Vicenç Villatoro: “No crec en les direccions de la història. No hi ha cap guia preexistent” - SEGRE

Publicado por
maria ribes vilà

Creado:

Actualizado:

L’epopeia humana que va representar la construcció del Canal d’Urgell a mitjans del segle XIX. Aquest és l’eix que articula la narració d’Urgell. La febre d’aigua (Proa), en què Villatoro submergeix el lector en una època convulsa, enmig de guerres i violència explícites. Malgrat tot, la llum de la Il·lustració i els avenços de la tecnologia i la ciència fan tirar cap endavant, sempre a batzegades. La construcció del Canal, tal com el coneixem ara, va ser un prodigi d’enginyeria que va portar la prosperitat al desert de l’Urgell, a base de tenacitat i intel·ligència, però també de patiment, malalties, morts i decepcions. Èxit i fracàs, aquells “dos impostors”, com els titllava Rudyard Kipling i que conformen una història que ens atrapa per moltes raons. I que encara continua.

Villatoro parla dels dos protagonistes de la seva novel·la, el Vicenç i la Pelegrina, amb un indissimulat afecte. Són, tots dos, avantpassats seus. Vicenzo, vingut del regne de Nàpols, i Pelegrina, nascuda a Torà. Es coneixen, i s’enamoren, en un temps en què el concepte d’amor romàntic ni tan sols es coneixia, i s’instal·len a Agramunt. L’escriptor descriu el ja catalanitzat Vicenç com un ingenu, un somiatruites, que va creure en l’arribada de l’aigua cegament. Però un ingenu necessari. “Tota revolució”, explica rialler Villatoro, “necessita un idealista. Després de Jesús ve sant Pau i després de Marx, Lenin”. Per això remarca que sense la Pelegrina, dona llegida –molt més que el seu marit, però invisibilitzada en un món d’homes– és el seu contrapunt essencial, la persona responsable d’organitzar, realista i pràctica, que necessita la fe cega en el progrés del seu marit per avançar. Un tàndem perfecte a partir del qual s’articula el riquíssim escenari d’idees, sentiments, avenços i retrocessos que articulen aquesta història tan nostra i tan universal. 

−Uns dels aspectes que criden l’atenció és el format de la novel ·la: està escrita a diferents veus. També hi ha la seva, l’única que ens parla des de l’actualitat. Cert. I les altres són d’avantpassats meus. Jo em plantejava una novel ·la –perquè aspirar és de franc!– amb referents com Moby Dick o La muntanya màgica. Tenia al cap la novel·la del XIX, que és extensa i en la qual les idees i les reflexions morals són molt presents. Però al XXI no podem escriure com al XIX. Ara escrivim amb textos més fragmentats, les novel·les són més curtes i més calidoscòpiques. 

−I aquesta fragmentació la fa mitjançant la veu dels seus avantpassats. Em trobo que tinc informació del meu avi, Vicenç Lamolla, i de la seva dona Pelegrina, que viuen a Agramunt just quan comencen les obres del Canal. Això em permet dues coses: donar-los una vida, imaginar- los en detall i fer-los protagonistes d’una història de ficció. I l’altra, per encarnar l’epopeia del Canal, però vista des de la infanteria. 

−Sí. Són persones sense galons, ell és calderer. No tenen capacitat de decisió, però pensen, senten, desitgen i actuen... Ell, el Vicenzo, ve de Maratea, del regne de Nàpols, i la Pelegrina Rodamilans és filla de Torà. Es coneixen, s’enamoren, es casen i se’n van a Agramunt, des d’on viuen en primera persona el somni del Canal. L’existència d’aquestes dues persones em va molt bé per rebaixar la solemnitat de l’obra, perquè la novel ·la està menys ben dotada que l’assaig o la història per explicar processos complexos, però molt més ben dotada per explicar emocions. I aquesta història n’està plena: esperança, il·lusió, eufòria, decepció... 

−Abans de la construcció del Canal, la plana era una terra eixuta on creixia ben poca cosa. Era coneguda com el Clot del Dimoni. Què el captiva de la seva construcció per escriure la novel ·la? Em va semblar molt atractiu el gruix de la història. Són fets que formen part del nostre passat que són molt significatius i decisius. Ens parlen molt d’un territori però també d’una època i d’una mentalitat. En un cert sentit, el Canal és fill de la Il·lustració, de la fe en les idees, la tècnica i el progrés científic. 

−També el Vicenç ho és. Totalment. Havent llegit poquíssim, és fill de la seva època. Novel· lar la construcció del Canal em serveix també per parlar de coses que tenia ganes de dir, sobretot quan descobreixo que, d’entrada, la construcció del Canal no havia anat bé. 

−El fracàs, que diu Kipling. Del fracàs o la decepció, però també he volgut parlar d’una esperança, una expectativa, l’aigua! El somni de portar-la i la constatació que, mentre intentes fer realitat el somni, ja no és tan maco com quan el somiaves. 

−Hi ha sang, hi ha patiment... L’enginyer diu “farem un túnel, el podem fer!”... Fantàstic! Però hi has de posar presos, per construir-lo. Presos que pateixen i que es moren de mala manera. I això sempre passa, quan es tenen somnis. Ha passat, històricament, a totes les revolucions. Són sagnants, generen dolor. Però tirem endavant el somni... i l’endemà no ha anat bé. 

−El Vicenç mor amb aquest regust amarg. Però no ens ha passat a tots això? Poso la il·lusió en un projecte, de la naturalesa. Hi poso les hores, la feina, l’esperança... i no és ben bé el que jo em pensava. La decepció inicial del Canal és el que em motiva a parlar-ne. En un mitjà van titular: “Villatoro escriu una novel·la sobre el desastre del Canal d’Urgell”. No, home, no! El Canal d’Urgell no és un desastre! 

−Al contrari, no? Va ser un èxit, al final. Veus? Jo et discutiria la utilització del terme “al final”. 

−Per...? [Riu] Perquè no hi ha final. La història continua i els èxits i els fracassos venen de manera aleatòria. Ni tan sols són cíclics. Tant de bo ho fossin, perquè podríem fer-ne una previsió. Que les coses comencin bé no vol dir que continuaran bé o malament. I que comencin malament, com el Canal, tampoc vol dir res. I aquí radica la tesi del llibre. 

−Quina és? Que no podem confiar en la direcció de la història. Hi ha visions molt messiàniques, que creuen que estem encaminats cap al paradís final, per tant, posa-t’hi bé que ja t’arribarà. O al revés: els catastrofistes diuen que anem de mal en pitjor. Doncs tampoc. No crec en les direccions de la història. Ni en les de pujada, ni en les de baixada, ni en les dels cicles previsibles. No hi ha cap guia preexistent. 

−D’acord, però el Canal s’ha anat adaptant, amb èxit, als canvis històrics. I tant. Perquè les coses, perquè vagin bé o malament, han d’estar d’acord amb les necessitats i les possibilitats del seu temps. La construcció del Canal, malgrat que semblava una temeritat per l’època, era possible i es va fer. Quan es comença a construir, a Madrid es recopila informació, en el recent creat Ministerio de Fomento, de les obres públiques que s’estaven duent a terme. Jo pensava que trobaria molta informació sobre el Canal d’Urgell i em vaig topar amb set línies... no els interessa gens. Una de les raons d’aquest desinterès, entre moltes altres, és que menyspreen els canals de reg. 

−S’emmirallen en el model francès, potser? Exacte. Creuen que els canals serveixen per transportar. El Canal de Castella es concep per agafar el blat de Castella i portar-lo a Santander. Què passa? Que apareix el tren, gairebé simultàniament. I el canal de navegació deixa de tenir raó de ser. El canal de transport perd sentit i el de reg el guanya. I ara, el Canal de Castella rega... [riu] i no gaire. Vet aquí que l’èxit i el fracàs no estan en la naturalesa de les coses. −

−Menciona Kipling i el seu poema If, per parlar d’aquests conceptes. Ell els anomena “aquests dos grans impostors”. A escala personal també es produeix: Van Gogh no ven un quadre i ara els seus gira- sols valen el que no està escrit; Kafka gairebé crema els seus manuscrits... A mi m’interessaven més aquestes explosions d’esperança col·lectiva, perquè la meva generació també les ha viscudes. 

−Parla del procés? Especialment, perquè és molt recent. Però no només del procés. 

−Si tornem a la novel·la, el Vicenç mor pensant que el Canal ha estat un fracàs. Sí, perquè no viu els anys necessaris. Però se’n va amb la sensació que ell va fer el que calia. I era un calderer, no pas un pagès, no s’hi jugava la feina. Això també és el Somni Il·lustrat: la confiança en un món millor. 

−En canvi, la seva dona, la Pelegrina, té un sentit més pràctic de la vida. És el contrapunt al seu marit i alhora el seu complement. A més, necessitava que un visqués més que l’altre. En realitat, tots dos moren només amb un any de diferència i en la misèria, a Lleida. Però la ficció permet aquests petits miracles: la faig viure més anys perquè pugui ser testimoni que alguna cosa bona comença a passar. El novel·lista fa ficció. 

−Com vostè explica, la novel·la és ficció i realitat. L’escenari sagnant de guerres contínues era ben real. I tant. Potser els entorns conflictius i hostils provoquen respostes creatives. El segle XIX, aquí, va ser horrorós, quant a violència. Georges Steiner parla del XIX europeu com un segle relativament tranquil. Jo ho llegia i pensava: no pas a casa nostra! I és que la crònica del Canal va trenada amb la història de les guerres carlines. La misèria és un motor de la violència. 

−El relat té un punt de western americà. És que és la mateixa època. Tot tira al western: la febre d’or, la construcció del ferrocarril, la guerra de Secessió americana... persones que s’han fet en l’exercici de la violència i que no han conegut res més. 

−El Vicenç ha fet de soldat i ell està traumatitzat. Ell sí. Però per altra gent és la seva manera de viure i quan s’acaba la guerra hi ha desertors, grups armats que s’han acostumat a viure matant i violant. És un temps aspre. Però també és el nostre. 

−Parli’m de la metàfora del procés, que ha mencionat abans. Jo no he pogut evitar pensar-hi. La metàfora hi és, però no cal estirar- la gaire [riu]! Començo a escriure la novel·la el setembre del 2020. Jo he viscut el procés amb costos personals i familiars considerables, i encara no s’han acabat. Però la novel·la no és allò que anomenen els francesos un “roman à clef ”, una novel·la en clau. Això no ho és. −

−Per tant, no busca una doble lectura. En absolut. Però jo acabo de viure uns moments, personals i col· lectius, i em poso a escriure de l’eufòria, de l’esperança, la decepció... i en el cas del Canal, l’èxit segur que no correspon a com era el somni. Si em pregunta si d’aquí a vint anys serem independents li diré que ni idea, i si en tinc alguna, l’escric als articles que faig en premsa. No pas a la novel·la.

tracking