SEGRE
Publicado por

Creado:

Actualizado:

Enguany hem pogut dedicar el cap de setmana a jugar amb els regals dels Reixos, que són tres: el blanc, el pèl-roig i el negre. I així és com en una sola frase –la inicial, per acabar-ho d’adobar– m’he col·locat en el costat fosc, a l’altra banda de l’eufemisme políticament correcte.

Escric Reixos, en plural, perquè són tres, i perquè la paraula reix només existeix si parlem de l’alfabet hebreu, que no és el cas. Reixos és considerat una variant dialectal, i encara ara no ens hem adonat que la norma hauria de ser més inclusiva, que hauríem d’abandonar la visió que hi ha una forma correcta i altres d’acceptables com a dialectals: tot és correcte. No és, però, el que més m’ha acostat a la foscor. El pitjor que he fet ha estat escriure negre.

Per alguna raó que se m’escapa, els guardians de la moral han decidit que parlar de negre és ofensiu. Als Estats Units, i no aquí, sí que hi ha una paraula ofensiva, que es designa com n-word per no esmentar-la (es tracta de la paraula negro –pronunciada nigro– i de les derivades nigger i nigga). Era l’última paraula que sentien els negres quan eren linxats o assassinats pels blancs, i té grans connotacions de segregació i violència (no diré de denigració, perquè no m’agrada aquesta paraula, que etimològicament significa ennegrir. Ah! Amics guardians de la moral, potser no us n’havíeu adonat, potser només sou portaveus sense cultura dels neocensors).

Malcolm X va inspirar un moviment radical en defensa dels drets civils i la igualtat, i que proclamava l’orgull negre. El Black Power no es tradueix mai com a poder de persones de color (de quin color?) ni com a poder de persones afrodescendents. Aquest moviment i el senyor Malcolm, que va donar cognom a la meva generació, la X, parlaven amb orgull del Poder Negre i de la Nació Negra (Black Power, Black Nation).

Del costat fosc estant, m’assabento de la protesta d’artistes pel que sembla un acte de censura embolicat de manca de pressupost, en ser eliminada de programa l’obra Muero porque no muero (La vida doble de Teresa), de Paco Bezerra, a Madrid. Sembla que no ha agradat l’argument. M’alegra veure que hi ha artistes que protesten, perquè l’art, en totes les formes que prengui, és, essencialment i també supèrflua, llibertat, amb independència del gust estètic o la inclinació moral de cada persona. Deia que enguany hem pogut dedicar el cap de setmana a jugar amb els regals dels Reixos, que són tres: el blanc, el pèl-roig i el negre.

En les primeres representacions artístiques, sembla que n’hi havia més. Van acabar en tres, i al segle VI apareixen per primer cop en una pintura amb els noms que coneixem, però tots eren blancs. Per raons d’inclusió, es van incorporar un pèl-roig (no ros!) i un negre. No hi ha dones encara, i dubto que n’hi hagi mai.

tracking