Passió per la Xina

Treballen de cara al públic, en botigues i restaurants. La comunitat xinesa de Lleida la formen unes 3.000 persones, que veuen condicionada per la barrera de l’idioma la seua integració. No és així en les generacions més joves escolaritzades al país. A més, l’idioma i la cultura xineses desperten cada dia més interès. A finals dels anys vuitanta corria un acudit arran d’un viatge que l’aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol, havia fet a la Xina: “Quan va arribar-hi es va presentar dient que els catalans érem sis milions; els delegats de la República popular li van preguntar en quin hotel s’allotjaven”. Aleshores la Xina ja comptava amb uns mil milions d’habitants i era, com ara, el país més poblat del planeta. Des d’aleshores Catalunya ha guanyat més d’un milió i mig d’habitants, dels quals més de cinquanta mil són provinents de la Xina. Segons dades de la mateixa Generalitat, en els darrers deu anys han passat de ser la setena comunitat d’immigrants del país a la tercera, amb gairebé 60.000 persones censades. La majoria es concentren a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, a Lleida es calcula que són uns tres mil. A Ponent no són una comunitat amb tanta presència com la marroquina, la senegalesa o la romanesa, però és prou visible per a la resta perquè acostumen a treballar de cara al públic. “La majoria són emprenedors del sector del comerç i l’hostaleria o treballadors per als mateixos empresaris xinesos d’aquests sectors”, explica Lin Shang, que va arribar a Lleida quan tenia deu anys perquè els seus pares havien obert el restaurant Wok del carrer Acadèmia. Vinculat a l’Associació de Paisans Xinesos de Lleida, que sobretot agrupa els petits empresaris xinesos, Lin Shang parla molt bé el català. “Encara que els meus pares van emigrar a finals dels anys noranta, jo no vaig venir fins que vaig tenir l’edat de començar 1r d’ESO; fins aleshores vivia a la Xina”, explica. “Quan vaig arribar no entenia res de català ni castellà, però a poc a poc a l’escola em vaig anar adaptant”.

No és el cas d’immigrants que han vingut directament a treballar. Aquest és el cas del Jia Jao Huang i el Lin Gao Jun. Ambdós treballen al Mercado Chino que hi ha als afores de Lleida, a la carretera d’Osca. Després d’una conserva més o menys accidentanda aconsegueixo entendre que fan un horari semblant al de qualsevol altre treballador del país: tenen una estona per dinar i fan festa el diumenge i els dies festius, a banda deles vacances. Quan acaben la jornada laboral els agrada fer vida a casa, no surten gaire i per això els costa de relacionar-se amb la gent del país; també observen que aquí parlem dos llengues, català i castellà, i que això els dificulta l’aprenentatge de l’idioma. Han vingut de grans, expliquen, i això també és un problema a l’hora d’integrar-se. Tampoc hi mostren gaire interès, prefereixen estar amb altres immigrants xinesos.

Un cercle viciós que, si la comunitat creix, fa que es retroalimenti. L’escola sempre és un dels camins d’integració per a la gent que es veu oblidada a emigrar, encara que no totes les famílies xineses ho veuen igual. La Xiao Yan no ha volgut enviar els seus fills amb els avis a la Xina i els porta a l’escola d’Alpicat, que és on viu. Té tres fills d’onze, set i tres anys, i parlen català amb normalitat i fluidesa. A ella li costa molt entendre’l, es defensa millor en castellà. Després de passar per Alacant i Tarragona va venir a Lleida perquè li van oferir feina. Ja en fa set que viu aquí. És l’encarregada del Mercado Chino i reconeix que el diumenge també aprofita per estar amb els seus fills. Quan té vacances acostumen a visitar la família al país d’origen. “Només tinc passaport xinès perquè no em permeten tenir els dos; allà només hi vaig viure fins als quinze anys i en tinc trenta-quatre. La veritat és que tampoc no hi tornaria per quedar-m’hi perquè el país ha canviat molt, ja no és com jo el recordava, ara se’m faria estrany”. Ha viscut molts més anys entre nosaltres que no pas va estar-se a la Xina i els seus fills ja han nascut aquí. Malgrat tot, quan li preguntes d’on és i quina és la seua identitat, té molt clar que és xinesa. Quan ha tingut oportunitat de relacionar-se amb la gent del país en té una bona impressió: “Quan vivia a Tarragona em feia molt amb les meues veïnes, que em cuidaven com una filla, però aquí només tinc relació amb la clientela del basar”.

Lin Shang viu d’una altra manera, el fet d’estudiar batxillerat i parlar català amb fluidesa fa que visqui entre dos mons sense conflicte, reconeix que “molta gent conserva les tradicions del país, suposo que és normal perquè viuen molt lluny de casa seua. La majoria dels xinesos que vivim a Lleida provenim de la mateixa regió, Zhejian, situada al nord-est de Pequín”. Adaptar-se no és fàcil, i el canvi de llengua és molt dur: “Per a mi va ser relativament senzill perquè era petit i anava a l’escola, però els meus pares i la gent més gran tenen molts problemes perquè l’alfabet i la pronúncia són molt diferents als nostres”. Els seus pares tenen un restaurant, el Wok del carrer Acadèmia, un dels establiments amb més capacitat de la ciutat. “Aquí fem molts plats, els que són xinesos els hem hagut d’adaptar als gustos europeus”. Aquesta és una constant que confirmen totes les persones d’origen xinès: “A cap restaurant de Lleida pots trobar autèntica cuina amb els sabors que els recordin els de casa, tots han adaptat els sabors als nostres gustos”.

El menjar és una de les coses que troba més a faltar la Sabrina Ho, el nom occidental que ha adoptat la Hu Li Na. A través d’una amiga va conèixer un noi de Lleida i finalment es va aventurar a venir fins aquí per viure amb ell. El que troba més a faltar és el menjar, la família i les amigues. “Aquí em guanyo la vida fent classes de xinès, cada vegada hi ha més gent interessada a fer-ne. La Xina és un país molt potent i si sap fer-ho bé es pot convertir en la principal potència mundial. El que han de fer és creure en el seu talent i ser originals, perquè massa sovint es dediquen a copiar en lloc de fer el seu propi camí. Poden arribar a fer mòbils tan bons com els d’Apple, però si realment vols ser el millor has de tenir iniciativa”.

Ara es troba en un impàs de creixement. Això ho coneix molt bé Joan Julià-Muné, director de la Càtedra d’Estudis Asiàtics de la UdL i amant i erudit de la cultura xinesa. “El primer curs de xinès el vaig fer a Londres el 1974 i des d’aleshores que hi he estat interessat i vinculat d’una manera o altra”. Julià-Muné va començar a fer cursos d’introducció a la cultura xinesa per a la Universitat d’Estiu, el 2008 va impartir el primer curs de xinès amb l’ajuda de dos estudiants nadius i el 2012 van inaugurar la Càtedra d’Estudis Asiàtics. Van ser els primers a donar classes de xinès a Lleida, ara ja se’n poden fer en diferents llocs (vegeu el desglossament). “La gent interessada a aprendre xinès és una minoria perquè l’anglès continua sent la més important”, adment Julià-Muné. “S’haurà de veure què passa els propers anys, ja que el xinès és la llengua materna amb més parlants i la Xina és la principal potència exportadora del món”. Les relacions comercials cada vegada són més freqüents, per això Carlos Marín cada vegada organitza més cursos per a empreses des del Centre d’Estudis i Negocis Asiàtics de Lleida. Adrià Tersa estudia ADE i Turisme a la UdL i ja feia xinès a l’IES Ronda de Lleida com a optativa: “Penso que a nivell professional em pot anar bé en el futur perquè té molt potencial, és una llengua molt complicada i ells valoren molt que tu demostris uns mínims de coneixements; quan estudies xinès també entres molt en els fets culturals, i això també m’interessa perquè són molt diferents de nosaltres”. La seua professora a la UdL és Wang Liyun, la primera estudiant xinesa que escriu i defensa una tesi en català sota la codirecció de Julià-Muné. Wang Liyun pensa que la comunitat xinesa no està gaire integrada i que tot és qüestió de temps. L’idioma és un factor limitant i “una vegada arriben aquí em sembla que tendeixen a fer una vida una mica tancada en la pròpia comunitat. També és cert que jo ho tinc més fàcil perquè ara treballo a la Universitat i parlo català i castellà. A mesura que els fills vagin estudiant a les escoles de Lleida i parlin català i tinguin amics d’aquí la integració serà molt més fàcil”.