La Catalunya buida

Als pobles petits de l’Alt Pirineu el confinament per la crisi sanitària els ha aïllat una mica més del que ja ho estan

El confinament a les zones rurals per culpa del coronavirus es viu de manera diferent als pobles que a les grans ciutats. No falten queviures i tenen garantits els serveis essencials, però sí que els fa por l’arribada del Covid-19 perquè la població està envellida i el risc per a aquestes persones és més alt. D’entrada hi ha qui pensa que la crisi del coronavirus es pren amb una altra filosofia als pobles més petits de l’interior de Lleida, i sobretot a les valls més ignotes dels Pirineus. És cert que no estan tancats en pisos petits sense poder sortir de casa. Com que la majoria de la població viu de la pagesia o la ramaderia han de sortir diàriament als camps. Respiren aire fresc i veuen el preciós paisatge que en el qual viuen. Després, quan tornen al poble, les famílies es mantenen confinades a casa de manera estricta. En la majoria de casos s’han de desplaçar fins a les poblacions veïnes per abastir-se, i allà és on se’ls fa més evident que la vida social s’ha aturat de cop i volta.

Segons l’Institut Català d’Estadística, a la petita població de Lladorre, a la vall de Cardós, només hi viuen 57 habitants. Sobre el paper el confinament no es fa tan dur, però la realitat no és així per a tothom. La Tereseta Ticó té 86 anys i en fa deu que viu sola perquè és vídua. Aquesta és una situació mai viscuda que passa atemorida per la incertesa social que es viu actualment. “Gairebé no veig ningú del poble, som pocs i fem vida a casa. Puja el meu fill Xavi per donar menjar a les bèsties, però no veig ningú més. Si em trobo algun veí, parlem de lluny, mantenint les distàncies. Aquí fem el confinament com ens diuen que s’ha de fer. Fa molta por tot això, mai no havíem vist una cosa semblant aquí dalt. Jo no he sortit. El meu fill viu a Ribera de Cardós i sí que ha de baixar a Sort o Rialp per anar a comprar o posar gasolina. La veritat és que ja hi estic bastant acostumada a viure sola, només surto una mica de casa per anar a veure les gallines. A casa sense fer res tampoc no m’hi sé estar, que la tele és molt avorrida perquè sempre parlen del mateix”, confessa.

A les valls d’Àneu la situació no és pas més engrescadora. El Jesús Constanza i la Pilar Mitjana són veïns de Burgo, un petit poble emplaçat una mica més amunt d’Escalarre, el poble més proper. Fins al 1847 el municipi comptava amb ajuntament propi, però, en no assolir el mínim de 30 veïns (caps de casa) que marcava la llei, fou agregat a Unarre. Avui hi viuen cinc persones, ells dos i un altre matrimoni més jove amb el seu fill petit, que cuiden cavalls.

La Pilar explica que “durant el confinament anem a la quadra cada dia per cuidar les vaques, però després ens estem tancats a casa. Baixem a Esterri de tant en tant a comprar i ho fem amb els guants i la mascareta. És arribar, anar per feina, mantenint les distàncies de seguretat i tornar a pujar. Això no és viure, estàvem acostumats a trobar-nos la gent d’Esterri i fer la xerrada. Ara no es veu ningú”, es lamenta. “Amb els altres veïns del poble ens veiem des de dalt del balcó i ja està.” Respecte la feina, la cosa no és pas millor: “Aquest confinament està sent molt dur per a la gent que tenim vedells, pràcticament no els vol ningú i els pocs que es venen gairebé els has de regalar. Nosaltres encara estem una mica a l’expectativa perquè les nostres vaques pareixen ara i els haurem de vendre a la tardor”.

La crisi sanitària ha posat de manifest com n’era d’especial la poca vida social que la gent de muntanya, certament avesada a passar moltes hores sola, tenia quan trobava un veí pel carrer o baixava a comprar al poble de referència. Expectants per com evoluciona la pandèmia, que a la seua edat és una amenaça prou real, exerceixen amb resignació la paciència que els caracteritza.