SEGRE
Ramon Roig té una quinzena de pinballs a casa, la majoria dels quals ha restaurat

Ramon Roig té una quinzena de pinballs a casa, la majoria dels quals ha restaurat.SEGRE

Creado:

Actualizado:

No fa tants anys que a tots els bars on hi havia lloc per posar-ne un, hi col·locaven un pinball. Als anys vuitanta milers d’adolescents i no tan joves passaven hores i hores fent moure els flippers amb destresa per llençar les boles en algun dels forats o rampes per on es puntuava més alt. Ara, aquelles màquines són peces de culte que sobreviuen en cases particulars.

Cada màquina tenia la seua melodia, enllaunada i repetitiva, que es combinava amb el molts sons i sorolls mecànics característics d’un pinball, de tots els pinballs. Quan en un local algú hi jugava, tota aquella simfonia es mesclava amb la música de fons, la televisió, les màquines escurabutxaques, els futbolins i la xerrameca parroquial.

Els pinballs ens remeten al món anterior al digital, a la vida analògica que es podia manipular. La dinàmica del joc fa gairebé cent anys que és la mateixa: has d’evitar que la bola se’t coli per la part baixa del tauler per mantenir viva la partida.

L’objectiu és aconseguir el màxim de punts possibles mirant de fer picar la bola als diferents punts, dianes o sensors que ens en donen més en cada moment. “Els punts són importants ara, que puc jugar tantes partides com vulgui, però quan una bola et costava vint-i-cinc o cinquanta pessetes el que perseguies era aconseguir una partida extra i allargar el joc tant com es podia”, explica el Miquel Àngel López, de Lleida, que va viure la febre de les sales recreatives quan era adolescent.

El moviment bàsic és activar els flippers –pales situades a la part inferior del tauler– amb els dos botons que hi ha a banda i banda de la màquina. Amb el temps, els jugadors anaven descobrint que hi havia més maneres de mantenir la tensió del joc.

“És veritat que si la bola cau a plom entre els dos flipers no hi pots fer res, però si veus que amb un petit cop la pots salvar, has de fer-ho”, diu el Ramon Roig, de Bellpuig, un dels aficionats de les comarques de Ponent amb una col·lecció de pinballs més interessant. De fet, és legítim i necessari moure les màquines i ho has de fer trobant el punt just per aconseguir el moviment que busques i evitar la penalització.

A les entranyes hi tenen un sensor que atura la partida si el jugador la sacseja massa fort.“No és un joc d’atzar sinó d’habilitat; en aquest sentit va ser molt important la demostració que un tal Roger Sharpe va fer en un judici als Estats Units per evitar que fos considerat joc d’atzar i, per tant, prohibida als bars”, explica Roig, “aquell home va salvar el pinball!”. Mentre que als Estats Units van viure la seua època daurada a partir de mitjans del segle passat, l’onada no va arribar de veres a Catalunya fins un parell de dècades més tard.

L’auge dels salons recreatius a la dècada dels vuitanta va popularitzar encara més una màquina que ja feia temps que rondava per bars i pubs. Els aficionats a la història d’aquest enginy tenen molt present que l’aventura venia de lluny, ja que el primer pinball espanyol s’havia fabricat a Saragossa el 1953 de la mà de Cripriano Martínez Cembano.

“Jo recordo que a l’Androide, una sala de màquines que hi havia al carrer Sant Martí, quan un jugador estava fent una partida molt llarga i havia encadenat algunes partides extra sense perdre la bola, la gent s’agrupava al seu voltant per veure com jugava”, explica el Miquel Àngel. Fa uns anys li van oferir un pinball original i no va deixar passar l’oportunitat: “L’havien retirat de la circulació feia molt de temps i la mare d’un amic meu, que treballava al sector, havia aconseguit quedar-se’l.

El pinball va passar-se potser vint anys en un garatge acumulant pols fins que me’l van regalar”, explica. “Els amics que venen a casa, quan el veuen, sempre volen fer una partida.” Els porta bons records, sensacions de quan la vida només era joc, descoberta i zero preocupacions.

Segons Txus Algora, autor de Bola extra, la historia del pinball en España, després dels Estats Units, on més màquines es van fabricar del món va ser a l’Estat espanyol. Una indústria de l’entreteniment que va ser pròspera durant quatre dècades fins que va caure en desgràcia.

En general van ser substituïts per les màquines recreatives i les escurabutxaques, dos apostes –una per als menors i l’altra per als adults– que donaven més diners i ocupaven menys espai als locals. La immensa majoria dels pinballs que hi havia repartits per la geografia ibèrica es van jubilar per la força en molt pocs anys, passant de ser un imprescindible de qualsevol bar a un objecte de culte, una màquina per a nostàlgics que han trobat a les xarxes socials una manera de mantenir viva l’afició.El Ramon en té una quinzena, que ha comprat en un període de temps força curt.

“Tot va començar perquè el fill va dir que volia un futbolín i vam decidir que teníem lloc per posar-ne un de veritat. Vam aprofitar una oferta i vam comprar també un billar.

Després hi vam afegir una màquina de dards i quan ens van proposar d’adquirir un pinball, ho vam acceptar”, recorda Roig. “Hi ha una dita entre els aficionats per descriure el moment que te’n compres un, «saps que és el primer que entra a casa però no saps si serà el darrer»”.

Amb aquella primera màquina tampoc és que Roig complís un somni de joventut. “Sí que hi havia jugat quan era petit, però no era la meua màquina preferida perquè, entre altres coses, les partides eren més cares i duraven menys estona que amb les arcade”, explica.

“De fet, ni recordava quin pinball hi havia a la sala de màquines que hi havia Bellpuig als anys noranta, i això que només en tenien un.” Ara, ni que sigui de manera informal, organitza petits campionats a casa amb altres acòlits. Un món d’homes, certament, com també ho era pràcticament tota la clientela dels salons recreatius dels anys vuitanta i noranta.

Aleshores ningú no s’hi fixava, era una normalitat inqüestionada.Com ocorre sovint quan alguna cosa passa de moda, la majoria de màquines es van destruir i ara, les originals, estan força revaloritzades; sobretot si són pinballs americans en bon estat. Van buscats, els més cotitzats poden arribar a costar sis o vuit mil euros perquè en queden pocs, ja no es fabriquen i tampoc hi ha tanta gent que els sàpiga reparar.

“Quan obres una màquina d’aquestes per primera vegada no entens res, és un caos ple de cables, xips, llums, refrigeradors, condensadors o resistències. A poc a poc comences a investigar, a mirar tutorials i parlar en fòrums i t’arrisques a tocar-les”, explica. “Jugar amb una màquina que sembla nova i que tu saps en quines condicions lamentables la vas comprar és molt gratificant.” Més que pagar i ja està.

De Lluís XIV a Wallapop

Els pinballs són la baula entre els jocs de saló analògics –billars, futbolins– i els arcade recreatius, els videojocs que es van fer populars (a Espanya) a partir dels vuitanta.

Els seus antecessors històrics es remunten tres centúries, quan a la cort de Lluís XIV es va posar de moda la bagatelle, una taula amb obstacles sobre la qual s’havia de fer moure una bola.

Del joc en van aparèixer variants cada vegada més complexes fins que el 1931 el nord-americà David Gottlieb hi va incorporar un mecanisme per cobrar cada partida. També s’hi va instal·lar una certa electrònica –llumetes, sorollets, sensors– que es va anar modernitzant fins a aconseguir versions més sofisticades. Actualment són un producte per a nostàlgics que es compren en webs especialitzades i de segona mà.

Detalls. A la dreta, les mans d’uns quants jugadors. A dalt, detall del frontal on s’introduïen les monedes per jugar.

Detalls. A la dreta, les mans d’uns quants jugadors. A dalt, detall del frontal on s’introduïen les monedes per jugar.SEGRE

Detall interior d'una màquina pinball.

Detall interior d'una màquina pinball.SEGRE

Aficionats al pinball jugant a un campionat informal a Bellpuig

Aficionats al pinball jugant a un campionat informal a BellpuigSEGRE

tracking