Lleida des de l'aire

La demarcació de Lleida amaga paratges i llogarets de gran bellesa visual més enllà dels espais naturals i les icones monumentals més populars. Des de les terres àrides i mediterrànies de les comarques més meridionals fins al romànic més reconegut del Pirineu ribagorçà. Un reportatge que ens redescobreix els nostres encants a vista d’ocell, una mirada sempre suggeridora.

Comencem la visita per la seva capital, Lleida, i per la catedral més emblemàtica: la Seu Vella. La primera pedra d’aquest temple es va col·locar l’any 1203 sobre els fonaments d’una antiga mesquita, malgrat que van caldre 200 anys més per a concloure’n la construcció. El resultat va ser una de les edificacions més representatives de l’arquitectura catalana del segle XIII i, per tant, de l’arquitectura medieval europea. Si pugeu els 238 graons del campanar gaudireu del premi: poder contemplar les millors vistes panoràmiques de l’skyline de la ciutat.

De la comarca del Segrià seguim cap al Pla d’Urgell, on trobem l’estany d’Ivars i Vila-sana, una llacuna endorreica que actualment s’omple de les aigües del canal d’Urgell. Tot i que no és el més conegut, és l’estany de més superfície de Catalunya, amb un perímetre de gairebé sis quilòmetres. Un camí molt planer i còmode, al qual es pot accedir des de diferents llocs i que ens permet fer tota la volta a l’estany. Al llarg del trajecte hi ha diversos punts d’observació situats estratègicament per a poder veure els ocells –se n’han registrat més de 220 espècies– que han decidit viure- hi o fer-hi parada en els seus camins migratoris anuals. 

També compta amb una trentena d’espècies de mamífers, com la llúdria o els ratpenats, així com guineus, conills o senglars. Ben a prop, a la comarca de l’Urgell, seguint el marge del riu Corb, una serpentejant carretera zigzagueja des de Belianes fins a arribar al poble de Guimerà. 

Entre els seus majors atractius destaquen l’arquitectura i l’urbanisme medievals del nucli central de la vila. Un laberint de carrerons que ascendeixen de forma gairebé poètica del riu fins a l’església gòtica de Santa Maria o a la torre del castell, des d’on es pot gaudir d’unes increïbles vistes del paisatge que el circumval·la. 

No gaire lluny, entre la vall del Corb i la serra del Tallat, trobem Vallbona de les Monges, on hi ha un dels monestirs amb més història del país: Santa Maria de Vallbona. Aquest cenobi femení, que encara manté una comunitat de monges força activa, va ser fundat fa 850 anys i forma part de l’anomenada Ruta del Cister, una ruta circular de 105 quilòmetres entre aquest monestir i els de Poblet i Santes Creus i que es pot recórrer a peu o amb bicicleta. 

Si seguim cap al nord-est, en direcció a la Catalunya central, arribem a la Segarra per contemplar el poble medieval de Montfalcó Murallat, que es troba enfilat dalt d’un pujol ovalat entre el Riu Sió i la Riera de Vergós amb impressionants vistes que dominen la comarca de la Segarra en les quals destaquen interminables camps de cereals entretallats únicament per algunes àrees boscoses de pins i alzines, i carreteres traçades amb tiralínies. 

Saltem de comarca i anem cap al nord-oest, cap a la Noguera. Montsonís és un pintoresc poble medieval de només 72 habitants amb un dels castells més emblemàtics de les terres de Lleida. La construcció original, sobre la qual s’han anat fent reformes i ampliacions al llarg de mil anys, data als voltants del 1024 per ordre del comte d’Urgell per protegir les terres recentment conquerides als musulmans. La fortalesa ha estat també el teló de fons i escenari de moltes altres guerres i esdeveniments històrics, com l’intent d’alguns nobles catalans de rebel·lar-se contra el rei Joan II, a mitjans del segle XV. 

No gaire lluny, sobretot si s’hi va volant, trobem l’ermita de Sant Ermengol. Una capella romànica del segle XI, senzilla i solitària, que ha vist imperenne el pas del temps, i des de la qual es pot gaudir d’unes increïbles vistes del pantà de Rialb i els camps de cereals limítrofs, sobretot al capvespre i a l’alba.

 I ara sí, ha arribat el moment de girar cap el nord a la recerca dels millors pobles i paisatges del nostre estimat Pirineu i Prepirineu, on una de les experiències més increïbles la trobem a Àger, capital mundial del parapent. La zona de vol està situada en un indret privilegiat, en plena serra del Montsec, una imponent serralada que separa de manera natural Aragó de Catalunya. Un espai protegit, amb vistes espectaculars que planen entre les parets verticals del congost de Mont-rebei, que encaixona les aigües de la Noguera Ribagorçana. 

Aquest congost, que sembla tallat amb un ganivet i que té una caiguda vertical de 500 metres, és un dels paratges més salvatge del Prepirineu català. Un se sent lliure com un ocell quan vola en aquesta zona amb un parapent biplaça. La descàrrega d’adrenalina està servida. L’altre tall de la serra és el de la Noguera Pallaresa. El pas de Terradets és obligat per accedir al gran Pallars des de la plana. Una vegada superada la serra, s’obre davant nostre la immensa conca de Tremp. 

I en aquest Jussà impressionant, en aquesta zona de frontera històrica, trobem el castell de Mur, situat en un imponent cingle a 876 metres d’altura, a l’extrem nord de la serra del Montsec. De base triangular, quan l’observem des de les altures, i a causa de la seva característica forma, fa l’efecte de ser una vaixell solcant les muntanyes. Com si en qualsevol moment pogués saltar i navegar per aigües del pantà de Terradets. 

Si remuntem les aigües de la Noguera Pallaresa i superem els embassaments de Sant Antoni i el de Sossís, passem pel congost de Collegats i ens endisem al Pallars Sobirà. Una comarca que amb el temps s’ha consolidat com un escenari perfecte per a les activitats d’aventura. El riu Noguera Pallaresa és un referent europeu per al descens d’aigües braves, ja sigui amb caiac com fent ràfting. Sobretot a la primavera i a l’estiu, gràcies al desgel i la retenció i gestió que en fan des de les preses superiors, el riu es converteix en un dels més cotitzats. 

Al capdamunt del Sobirà, i ja prop de França i Andorra, hi ha un dels indrets més emblemàtics per fer senderisme: la Pica d’Estats. Amb els seus 3.148 metres, representa el sostre de Catalunya. L’ascensió des del refugi de la Vall Ferrera és la ruta més clàssica i menys complicada, encara que les seves més de 12 h de recorregut resultin un ardu sacrifici per als no instruïts en la matèria de caminar per les muntanyes. El poeta mossèn Cinto Verdaguer, el rostre del qual apareixia en els bitllets espanyols de 500 pessetes de l’any 1971, va ser un dels primers catalans a coronar aquesta magnífica talaia natural l’any 1883. 

Creuem bona part de l’Alt Pirineu i seguim la ruta del port de la Bonaigua i, a tocar de Salardú, trobem el nucli de Bagergue. És un de pobles més bonics, l’estampa perfecta de l’Alt Aran. Vist des de la distància, esbossa una postal d’insòlita bellesa, típica de l’arquitectura aranesa, amb les seves cases de pedra i teulades de pissarra negra, finestres de fusta i carrers empinats i laberíntics al voltant de de l’església de Sant Fèlix. Amb només un centenar d’habitants censats, rep més de 14.000 turistes cada any. Està ubicat a 1.490 m d’altitud, la qual cosa el consagra com el poble habitat més elevat de la Val d’Aran. La pau que s’hi respira és un altre dels seus reclams. No en va, va ser el lloc triat per Pau Donés, el vocalista de Jarabe de Palo, per a passar els últims dies de la seva vida. Molt a prop de Bagergue, i situat a la faldilla de l’impressionant Montardo (2.833 m) hi ha un altre poble idíl·lics de la Val d’Aran, Arties. El seu mig miler d’habitants tenen la sort de viure en aquest bell paratge que pertany al municipi de Naut Aran. 

Les aigües de la Garona i el seu afluent, el Valarties, conflueixen justament al seu barri antic, plagat de construccions renaixentistes dels segles XVI i XVII, com la Casa Portolà, reconvertida en Parador Nacional. Els Portolà van ser una de les famílies amb més poder a l’Aran entre els segles XVI i XVII i per descomptat hi tenien com a residència principal un imponent casalot. D’aquest encara resten ben conservades la torre de defensa, de planta quadrada i de considerables dimensions, i la capella, ambdós integrats al complexe hoteler. L’últim tomb per la Val d’Aran ens porta fins a Les. Envoltat per les muntanyes de Sant Joan, és l’últim poble que un es troba abans de travessar la frontera entre els estats espanyol i francés seguint l’N-230 des de Vielha. Boscos de pi negre i avets bressolen aquesta vila rica en paisatges bucòlics, tranquil·litat, llegendes i exquisida gastronomia tradicional. 

El final del viatge és cap al sud, cap a la Ribagorça, per endinsar- nos a la Vall de Boí i veure una de les estampes més icòniques del Pirineu català: l’església de Sant Climent de Taüll. Construida l’any 1123, és una de les diverses que formen part del conjunt romànimc de la Vall, declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Campanars d’aires llombards que semblen autèntics gratacels de pedra levitant sobre la resta d’edificacions. El viatge podria continuar per molts altres llocs, però aquesta vegada el donem per acabat a Durro, un dels pobles més pintorescos de Catalunya i un dels millors conservats de tota la Vall de Boí. Els seus carrers medievals, les cases de pedra i les teulades de pissarra amb la innegociable xemeneia conformen una postal idíl·lica per a qualsevol aficionat a la fotografia