D'asimetries i multilateralitats

Em considero una persona certament laica i agnòstica en això de la fe nacional, res m’atreu ni m’apassiona quan es parla de patriotismes. Sempre he pensat, he defensat (i defenso) que és possible i, fins i tot, necessària la coexistència dels termes nació i estat, i la convivència de múltiples identitats –de diferents intensitats– en aquest escenari cada vegada més internacionalitzat.

Sóc de les que van creure i defensar fervorosament aquell concepte que tantíssima crítica va rebre –més entre els seus, que entre els altres– del federalisme asimètric del MHP Maragall i la plasmació en la proposta de nou Estatut fou, per moltes de nosaltres, l’última possibilitat d’encaix en aquesta Espanya que volíem plurinacional i diversa en un Estat integrador i modern. Tanmateix, avui i ara, el projecte que molts crèiem i volíem possible el constatem inexistent. La plurinacionalitat de l’Estat espanyol és un fracàs majúscul, perquè parteix d’una exclusió estructural d’Estat on es confon els conceptes d’iguals drets, en la uniformitat i centralitat de la gestió, perquè entén que les identitats no poden conviure, sinó que són dissidents entre elles i perquè ha fet impossible un encaix des del respecte i el reconeixement de cap a l’altra part: construint-se el seu propi imaginari com un gran Estat anihilador de tota possible autonomia o convivència de plurinacionalitats.

La incompareixença reiterada i constant de l’altra part ha portat a reivindicar aquell sentiment que alguns el definim com: som aquí (i hem arribat fins aquí) perquè no ens han deixat fer altra cosa. Els que compartim aquesta sensació, maleïm els que –ara– injurien la unilateralitat catalana com la gènesi de tots els problemes, ja que són els mateixos que escudats en la consagradíssima Constitució han aplicat la seva pròpia unilateralitat d’Estat amb tota la intensitat i la maquinària possible a través del 168 o d’aquella quimera, que n’han fet obsessió, per la qual la transformació o reforma de les lleis dorm indefinidament el somni dels justos, durant més de 40 anys.

Estic d’acord amb els que demanen un pacte; però només n’estic d’acord amb les paraules, perquè el pacte ha de venir necessàriament del reconeixement mutu com a subjecte de drets a subscriure l’acord; sense apriorismes, sense culpabilitzacions o retrets, sense posar-se d’una part abans de seure a parlar.

Segurament, més enllà de les unilateralitats, arriba el temps de la plurilateralitat, aquella que reconeix el problema polític i busca l’entesa. Sense presons, sense penes, sense repressió ni imposició legal a cops de barrot. Amb mediació internacional, amb respecte cap a l’altre, amb pau, amb un tercer que vulgui escoltar el clam (més o menys gran) d’aquells que demanem el dret a tenir una llibertat col·lectiva, de vocació humana i pacifista, carregats de més de 155 raons per fer-ho.

Aquells pocs que som aquí, sabem que després de defensar el legítim dret a poder votar en plena llibertat, després de defensar les escoles, les urnes i els drets i la llibertat dels que van votar i dels que no van voler fer-ho, l’única sortida possible al problema passa per continuar garantint la legitimitat del poble de Catalunya (del seu Govern i del seu Parlament): a ser i a fer.

Per això, ara toca fer front comú a l’unionisme imperatiu, ara toca independència. Des de la convicció que cal iniciar un procés constituent de base ciutadana que permeti blindar l’autogovern, blindar el model d’escola catalana, blindar la llengua i la cultura, blindar i incrementar les nostres competències i les nostres institucions i repensar-ho tot col·lectivament, democràticament i cívicament.