x

Nos gustaría enviarte las notificaciones para las últimas noticias y novedades

PERMITIR
NO, GRACIAS
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

CRÍTICA DE ARTE
  • JOSEP MIQUEL GARCIA

Rosa Queralt

Actualizada 22/04/2018 a las 09:43

La Mary Coma m’avisa de la mort de la Rosa Queralt, crítica d’art. Fa pocs mesos va venir a Lleida precisament per parlar sobre l’Albert Coma Estadella en una taula rodona a l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Jo li vaig fer la presentació i recordo com vaig resumir la seva trajectòria, assentint ella al que jo deia. Només em va interrompre per dir una cosa que jo no gosava dir per prudència. El fet és que la Rosa Queralt a finals dels anys setanta escrivia en una revista que es deia Batik, on coincidia amb altres crítiques d’art. El món d’aquesta professió estava protagonitzat per homes... Pepe Corredor Matheos, Santos Torroella, Daniel Giralt Miracle... i a l’haver ara dones que exercien de crítiques d’art, la gent les va anomenar les tietes. A mi això no em semblava bé i vaig estalviar-me dir-ho, però la Rosa em va fer aturar una estona i ho va recordar amb simpatia.

Efectivament la Rosa Queralt es va donar a conèixer com a crítica d’art en aquestes publicacions de la Transició Democràtica, però va assolir una personalitat quan en aquesta època es van posar de moda les exposicions col·lectives, o mostres de tesi. Abans i ara la gent s’estimava més i prefereix les mostres individuals, però llavors aquestes col·lectives intentaven explicar l’esclat generacional dels anys vuitanta. Els comissaris varen tenir llavors un gran protagonisme perquè intentaven explicar el que passava. La Rosa Queralt va jugar fort aquest paper de curadora independent, sempre amatent de l’emergència, amb mostres que també compartia amb altres crítics i directors de museus. Al no exercir càrrecs de direcció d’institucions va tenir un gran paper com a assessora d’entitats, i especialment com a comissària d’exposicions.

Aquesta independència i escàs desig de notorietat fa donar-li un gran prestigi entre la professió i els artistes. Evità apuntar-se als grans noms, i sempre va donar suport a artistes secrets o especialment veritables. Un exemple clar, com va demostrar a la seva darrera presència a Lleida va ser la seva fidelitat a l’Albert Coma Estadella. Aquell dia, quan parlava de la seva obra, va donar una gran lliçó d’explicació de l’obra de l’Albert, i la va situar en el seu context, equiparant-la a altres autors de la seva generació.

A més de l’Albert Coma Estadella, va tenir una gran estima per l’obra de Joan Hernández Pijuan, artista que si bé barceloní, va vincular-se molt a la nostra geografia al tenir l’estudi a Folquer, i haver pintat moltes obres inspirades en aquells paisatges. L’Albert Coma i el Joan Hernández Pijuan tenien grans punts de connexió, més enllà de l’amistat.

Li agradaven aquesta mena d’artistes, íntegres, sense concessions, secrets. Ho va demostrar en aquests casos. També es podria parlar de la seva estima per l’obra de Joaquim Chancho, o de Patricio Vélez. La Pintura-Pintura, l’abstracció pura la seduïa. Sempre va tenir una atenció per aquests pintors de tradició reduccionista, i no només dels catalans, sinó també de més enllà, com la Soledad Sevilla. Dels crítics catalans, la Rosa Queralt va saber també ser tinguda en compte per l’escena peninsular, especialment per aquesta llibertat reconeguda.

Havia nascut a Barcelona l’any 1940 i es trobava plenament activa, dignificant el vessant de curador de la crítica d’art. Com si en lloc d’explicar-se amb paraules, entengués els comissariats com un exercici pràctic d’explicació de l’art a través de la seva tria.

Etiquetas
Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre